Catalunya, també el 1934
El 9 d’octubre de 1934 es va celebrar al Congrés dels Diputats un ple tres dies després de la proclamació de l’Estat català per part del llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, sessió en la qual es van donar profundes coincidències amb els debats que es viuen avui al Parlament.
Encara que aquells discursos dels seus senyories eren més rics, florits i complexos –demagògies incloses–, i els diputats cridaren des dels seus escons «visques» a l’amor a la pàtria que avui ni es plantegen, les línies argumentals essencials no han canviat molt.
El Govern de la República l’encapçalava Alejandro Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, per la gestió de la revolució obrera a Astúries, que, segons, explica el diari de sessions del Congrés, va rebre una ovació dels diputats, drets, quan va entrar a l’hemicicle.
Els parlamentaris el van aclamar i van llançar «visques» a Espanya, a la República i a la Catalunya espanyola, abans que Lerroux mostrés un punt de vista equiparable al de moltes formacions polítiques que defensen actualment la unitat d’Espanya, encara que de termes més engalanats.
«Jo no vaig perdre mai l’esperança que en l’obra de mantenir la unitat espiritual superior de la pàtria ens acompanyaran tots. Tinc la seguretat que la immensa major part de Catalunya, quan no estigui empresonada pel sectarisme, s’aixecarà a defensar Espanya, pensant en la seva pròpia personalitat i en les seves llibertats», va confessar Lerroux.
El president del Consell de Ministres de 1934 va indicar que en aquella Constitució i en aquell estatut català s’establien els mètodes per variar allò que no fos compatible amb la consciència nacional catalana, arguments pràcticament calcats als que defensa ara l’Executiu per solucionar la malifeta nacionalista .
Lerroux va assegurar que el deure del Govern és mantenir la Constitució i totes les seves lleis fonamentals: «Hem reconegut una situació jurídica a Catalunya i no hem d’atemptar contra ella; hem de demanar només que els catalans respectin també la Constitució de l’Estat».
Rajoy diu ara que no renunciarà «a res» per impedir que es liquidi «d’un cop de ploma» el model de convivència democràtic marcat per la Constitució i les lleis. El president actual de l’Executiu ha reiterat en nombroses ocasions el discurs que l’estat de dret i la democràcia respondran «amb fermesa, amb aplom, amb serenitat i amb dignitat».
Actituds idèntiques que, l’octubre del 34, atorgava el portaveu de la Lliga Catalana –partit regionalista i conservador de Francesc Cambó–, Joan Ventosa, a Lerroux: «un atribut essencial del governant, la fortalesa, i un altre més difícil d’aconseguir, la serenitat». «Jo tinc interès a dir que al costat dels que van dirigir des de la Generalitat aquella proclama no estava l’opinió de Catalunya, que estava absent la majoria dels representants en Corts de Catalunya que seguim formant part del Parlament espanyol», va afirmar Ventosa.
La setmana passada al Parlament de Catalunya, els diputats de Ciutadans, PSC i PP abandonaven l’hemicicle abans que es votés la llei del referèndum que empara la votació anunciada per al pròxim 1 d’octubre.
A aquesta falta d’unanimitat sobre el referèndum també s’ha referit en els últims temps el president del Govern, Mariano Rajoy, que ha recordat que al capdavant de la Generalitat hi ha un partit que «sempre va representar a la burgesia catalana», ara sota «xantatge» d’«un grup d’extremistes» com creu que és la CUP.
Lerroux va finalitzar la seva primera intervenció lloant Espanya, que «en una hora de perill sap fondre en un sol cor, en una sola aspiració, en un sol pensament», discurs proper per intenció al de Rajoy aquest estiu en una intervenció a la Cambra de Comerç d’Espanya.
«Comptem amb un gran país. Espanya és una gran nació, amb creativitat, amb ambició, amb capacitat de superació i en imatge internacional és un país modern (...) amb una democràcia exemplar», va dir el president del Govern.
Pitjor presagi va avançar al seu dia el diputat José Antonio Primo de Rivera, líder de la Falange, en reclamar en aquell ple de fa 80 anys la necessitat d’una «revolució» per afrontar els reptes que Espanya tenia per davant.
Menys de dos anys després es va produir l’alçament militar contra el Govern legítim de la República que va conduir a la Guerra Civil i a gairebé quatre dècades de dictadura franquista.
Periodista. Agència EFE
Encara que aquells discursos dels seus senyories eren més rics, florits i complexos –demagògies incloses–, i els diputats cridaren des dels seus escons «visques» a l’amor a la pàtria que avui ni es plantegen, les línies argumentals essencials no han canviat molt.
El Govern de la República l’encapçalava Alejandro Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, per la gestió de la revolució obrera a Astúries, que, segons, explica el diari de sessions del Congrés, va rebre una ovació dels diputats, drets, quan va entrar a l’hemicicle.
Els parlamentaris el van aclamar i van llançar «visques» a Espanya, a la República i a la Catalunya espanyola, abans que Lerroux mostrés un punt de vista equiparable al de moltes formacions polítiques que defensen actualment la unitat d’Espanya, encara que de termes més engalanats.
«Jo no vaig perdre mai l’esperança que en l’obra de mantenir la unitat espiritual superior de la pàtria ens acompanyaran tots. Tinc la seguretat que la immensa major part de Catalunya, quan no estigui empresonada pel sectarisme, s’aixecarà a defensar Espanya, pensant en la seva pròpia personalitat i en les seves llibertats», va confessar Lerroux.
El president del Consell de Ministres de 1934 va indicar que en aquella Constitució i en aquell estatut català s’establien els mètodes per variar allò que no fos compatible amb la consciència nacional catalana, arguments pràcticament calcats als que defensa ara l’Executiu per solucionar la malifeta nacionalista .
Lerroux va assegurar que el deure del Govern és mantenir la Constitució i totes les seves lleis fonamentals: «Hem reconegut una situació jurídica a Catalunya i no hem d’atemptar contra ella; hem de demanar només que els catalans respectin també la Constitució de l’Estat».
Rajoy diu ara que no renunciarà «a res» per impedir que es liquidi «d’un cop de ploma» el model de convivència democràtic marcat per la Constitució i les lleis. El president actual de l’Executiu ha reiterat en nombroses ocasions el discurs que l’estat de dret i la democràcia respondran «amb fermesa, amb aplom, amb serenitat i amb dignitat».
Actituds idèntiques que, l’octubre del 34, atorgava el portaveu de la Lliga Catalana –partit regionalista i conservador de Francesc Cambó–, Joan Ventosa, a Lerroux: «un atribut essencial del governant, la fortalesa, i un altre més difícil d’aconseguir, la serenitat». «Jo tinc interès a dir que al costat dels que van dirigir des de la Generalitat aquella proclama no estava l’opinió de Catalunya, que estava absent la majoria dels representants en Corts de Catalunya que seguim formant part del Parlament espanyol», va afirmar Ventosa.
La setmana passada al Parlament de Catalunya, els diputats de Ciutadans, PSC i PP abandonaven l’hemicicle abans que es votés la llei del referèndum que empara la votació anunciada per al pròxim 1 d’octubre.
A aquesta falta d’unanimitat sobre el referèndum també s’ha referit en els últims temps el president del Govern, Mariano Rajoy, que ha recordat que al capdavant de la Generalitat hi ha un partit que «sempre va representar a la burgesia catalana», ara sota «xantatge» d’«un grup d’extremistes» com creu que és la CUP.
Lerroux va finalitzar la seva primera intervenció lloant Espanya, que «en una hora de perill sap fondre en un sol cor, en una sola aspiració, en un sol pensament», discurs proper per intenció al de Rajoy aquest estiu en una intervenció a la Cambra de Comerç d’Espanya.
«Comptem amb un gran país. Espanya és una gran nació, amb creativitat, amb ambició, amb capacitat de superació i en imatge internacional és un país modern (...) amb una democràcia exemplar», va dir el president del Govern.
Pitjor presagi va avançar al seu dia el diputat José Antonio Primo de Rivera, líder de la Falange, en reclamar en aquell ple de fa 80 anys la necessitat d’una «revolució» per afrontar els reptes que Espanya tenia per davant.
Menys de dos anys després es va produir l’alçament militar contra el Govern legítim de la República que va conduir a la Guerra Civil i a gairebé quatre dècades de dictadura franquista.
Periodista. Agència EFE