Havia arribat el bon temps. La petita vall poc a poc havia anat dibuixant-se de nou entre les boires que s’esfilegassaven fins a desaparèixer, com retornades de nou al catau de les profunditats del terra.
Aquest era el segon any acompanyant els homes del clan. El jove Còdol Blanc estava convençut que seria de més ajuda que no pas en l’altra ocasió, que va representar la seva entrada a la maduresa. Llavors no se’n sabia avenir d’estar al costat dels grans caçadors i els records  d’aquells dies es cosien dins la seva ment amb passades fetes amb fils de realitats i fantasies.
El seu clan feia temps i temps que tornava amb el bon temps a la balma. Abans fins i tot que s’entenguessin entre ells articulant sons que la repetició va acabar per dotar de significat. Ara tenien un so per a cada animal, per a cada eina, cada arma, per a cada d’un dels homes i dones. «Les dones...!», va pensar mentre deslliurava una truita travessada pel seu arpó. Quines criatures tan extraordinàries! Capaces d’emparrar-se a un roquissar per fer-se amb la mel d’un eixam d’abelles, xollar la pell de les cabres, o de tant en tant fer-se molt grosses i parir una cria. Ell havia vingut de la foscor i la desmemòria així, i com que tenia una taca blanca a la parpella esquerra, la mare quan l’alletava l’anomenava Còdol (perquè volia que fos ben fort) i Blanc, mentre l’acaronava amb dits aspres però alhora tan plens de tendresa...!
Aquella tarda els homes del grup que s’havien avançat, van tornar esverats al campament. Gesticulaven en direcció a la balma i parlaven de la presència de gent estranya. Fosquejava i van decidir esperar fins a les llums de l’albada per apropar-s’hi, i considerar la situació.
L’endemà, arribats a les vistes de la balma  prengueren posicions. Davant d’ells un clan desconegut. Inexplicablement homes i dones picaven el terra cobert d’unes plantes altes, primes i de color durat, i convivien amb estranys animals que recordaven els senglars, però sense pèls ni ullals, i amb unes bestioles cridaneres que acompanyaven els homes que menaven ramats de cabres que caminaven amansides.
Còdol Blanc va sentir fresa uns metres més enllà dels arbustos on s’amagava.  Descendí per un pendent, i sentí que l’estómac li pujava a la gola. Una noia de llargs cabells negres collia baies vermelles d’un esbarzer. Un dels primers raigs de sol l’il·luminà el rostre, de faccions perfectes. De sobte l’esbarzer tremolà i de les seves entranyes aparegué un enorme senglar negre, esbufegant en direcció a la noia que espantada    emprengué la fugida, amb la mala fortuna d’ensopegar i caure al terra, a mercè de l’animal. Còdol Blanc saltà pel damunt de l’esbarzer i corrents es palplantar amb la llança entre la noia i l’animal.
Colpejat, esgarrinxat, ensangonat, Còdol Blanc esbufegava bocaterrosa al costat de la bestiola morta. Va sentir un frec suau sobre la pell, i veié la noieta provant d’aturar-li la sang amb la seva mà. Aquell contacte era guaridor, com ho era l’olor a espígol que desprenien els seus cabells. Els crits dels companys van fer fugir la noia.
L’any 1960, el catedràtic d’arqueologia Joan Maluquer de Motes i Pere Canturri iniciaren les excavacions a la balma de Margineda, testimoni del pas del món paleolític dels caçadors al del neolític, de pagesos i pastors, fa més de set mil anys. Entre els centenars d’estris trobats, hi ha un penjoll tallat en una làmina d’ivori de senglar. M’agrada pensar que amb els ullals del que va matar, Còdol Blanc va fer-li el primer regal a la noia de llargs cabells negres i perfum d’espígol. 
Professor