‘Business is business’
Netflix. HBO. Amazon Prime Video. Movistar +. Sky Tv. Ja em disculpareu, podria seguir amb la llista però és que em revessa capitalisme per les orelles. Un negoci és un negoci i aquestes plataformes entre d’altres ho han elevat al màxim exponent canviant així la nostra manera de consumir televisió. Em refereixo a cinema i sobretot a sèries. El sistema que utilitzen és senzillament genial a escala empresarial. Et venen que provis un mes de la plataforma totalment gratuït, et subscrius i t’hi acabes quedant perquè, que són vuit euros mensuals... Quatre cafès? I la fidelitat cap a la plataforma augmenta a mesura que la consumeixes. El fet de publicar les sèries per temporades de cop provoca que vulguem devorar-la si ens hi enganxem, i després en buscarem una altra i farem el mateix. I el dia de la marmota continua perquè quan menys t’ho esperes... PATAPAM! Segona part de la seqüela de l’spin-off del personatge que tant t’agradava de la sèrie de fa tres anys i que ja tenen estudiat per bases de dades i estadístiques a internet i xarxes socials que saben que triomfa. Èxit assegurat. Han passat vuit mesos, ja t’hi has deixat 64 euros però camines a pas segur a les 8 del matí perquè quan arribis a l’oficina estaràs preparat per discutir sobre la temporada recentment estrenada amb els teus col·legues de la feina. Ens tenen enganxats perquè som dèbils, ens agrada el que fan i paguem per allò.
Així i tot, queda una modesta esperança pels qui creiem que aquesta indústria no està tan prostituïda com pot semblar. Darrere de cada plataforma, productora o inversor sempre hi ha un cap pensant que lluita per la qualitat del producte per davant del benefici econòmic. És el cas de Ted Sarandos, director de continguts de Netflix que assegura que «una sèrie cara per a una audiència petita és complicat de mantenir durant molt de temps en el nostre model d’emissió» fent referència a dues sèries cancel·lades aquest any, The Get Down i Sense8, pel seu elevat cost de producció per una audiència insuficient. El cost de cada capítol en aquests casos eren de 12 milions d’euros per la primera i nou, per Sense8. I sense deixar de parlar d’aquesta última, tot i que certament no va aconseguir tota l’audiència que es desitjava amb la segona temporada, va aconseguir una fan base molt potent que a través de múltiples queixes i propostes van aconseguir que Netflix decidís produir una «pel·lícula final» de la sèrie per tancar totes les trames i deixar-la morir dignament. Celebrat pels seus seguidors, és un fet que demostra que no està tot perdut, ja que en el cas de Netflix aquest és un cost totalment prescindible que han decidit assumir deixant-nos clar així que a vegades sí que ens escolten.
Hem canviat la manera de consumir televisió, ara exigim veure contingut de qualitat, sense anuncis, quan i on vulguem. I no ens importa pagar per això, hi tenim molt a guanyar. Les sales de cinema se’n ressenten, els canals de televisió necessiten més anuncis que temps de pel·lícula per sobreviure i surten Youtubers de sota les pedres. Però forma part de l’evolució consumista que ens envolta, tard o d’hora acaba afectant tercers que fins ara estaven molt còmodes sense competència.