Ferran Goya

En un primer moment, les causes de la trencadissa de Liberals d’Andorra van quedar eclipsades pel conflicte organitzatiu del grup mixt del Consell General, sacsejat per una banda per l’OPA hostil de les cinc noves incorporacions dels consellers que van abandonar la disciplina del seu grup, i per l’altra banda per la gestió autoritària del síndic.
Amb un estrany retard comencen a publicar-se opinions (travesses?) sobre la gestació de la crisi. Per a un diari del país, fidel a les seves filies i fòbies, seria la «mà negra» del accionistes majoritaris de BPA la responsable del cisma. L’exministre Enric Pujal, que sense cap dubte coneix bé la «casa liberal», assegura que ha estat una «baralla pel càrrec», que no hi ha diferències ideològiques, sinó només una qüestió «personal».
La veritat és que un servidor, des d’una ideologia política oposada en l’àmbit socioeconòmic a la ideologia liberal, no sé què, ni a qui creure. Les mans negres i la dietrologia (saber qui s’amaga darrera) són l’eina d’anàlisi privilegiada pels que estan sotmesos als capricis de la seva particular «mà negra»: generalitzen a tots els àmbits el calvari que pateixen a casa seva. La batalla pel poder intern, que esmenta Pujal, està implícita en tota activitat política, ho confessin o no els seus protagonistes. Tampoc és la meva intenció cometre la imprudència de furgar en les interioritats dels rivals; tanmateix, crec que els ciutadans mereixerien que les posicions polítiques de cadascú es manifestessin i s’exposessin amb més claredat.
La promulgació de la Constitució, a més dels evidents efectes immediats d’adaptació formal de les institucions, també hauria d’haver suposat un canvi en la manera tradicional de fer política de l’Andorra preconstitucional, fonamentada en l’acció de grups parroquials subsidiaris de notables locals.  Amb la perspectiva de 25 anys, no és agosarat concloure que les pràctiques polítiques i les organitzacions partidàries que les vehiculen, conserven, amb escasses excepcions, la seva empremta primitiva; la composició del Consell General determinada per l’article –forrellat– 52 de la Constitució, ha estat determinant per afavorir aquest immobilisme.
Calia, però, jugar a la ficció de que les coses havien canviat –un canvi de gattopardo– i a les eleccions de desembre de 1993, sis grups van tenir representació; malgrat les auto-denominacions: progressistes, centristes, liberals, conservadors o demòcrata-cristians que exhibien els protagonistes, la premsa dels països veïns no dubtava en posar de relleu les afinitats personals dels candidats per sobre de les afinitats polítiques. Els gats vells de la política van fer seva la màxima de Tancredi, el nebot del príncep de Salina: «Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi». El resultat ha estat la persistència d’una endogàmia hereva de l’època preconstitucional amb la repetició als llocs claus del poder dels mateixos cognoms de fa 30 anys.
El filòsof liberal Karl Popper deia en la seva obra La societat oberta i els seus enemics que una societat tancada és aquella societat màgica quina vida transcorre en un cercle encantat de tabús immutables, de normes i costums que es reputen tan inevitables com la sortida del sol, el cicle de les estacions o altres evidents uniformitats semblants de la natura. Les societats obertes, pel contrari, són aquelles en les què els individus han d’acceptar responsabilitats i adoptar decisions personals, intentant ser racionals, sabent que ja no estan al recer del senyor, del cacic, que s’han de cuidar «sols» (amb cooperació i ajuda mútua). L’encantament desapareix i quedem sotmesos a tensions, perdem les certeses i amb elles el (fals) sentiment de seguretat.
Si no he caigut mai en l’arrogància de concedir carnets de «socialisme» o d’«esquerra», encara menys cauré en el ridícul d’atorgar certificats de «liberalisme» a uns o als altres; el que sí puc constatar és que, fins ara, el liberalisme oficial andorrà està situat en un pairalisme propi d’una societat tancada, a anys-llum de l’objectiu de societat oberta que defensava Popper.
Mirant els grups dominants políticament al país, em ve a la ment el film Good Bye, Lenin! del cineasta Wolfgang Becker sobre la reunificació alemanya. El protagonista, Alex, recrea una farsa per tal que la seva mare, una entusiasta comunista que es desperta d’un llarg coma, no tingui un disgust davant els canvis que han ocorregut a l’Alemanya de l’Est. Axel, s’embarca en una recerca obsessiva de recuperació del passat; munta amb un amic aspirant a cineasta, uns falsos telenotícies, amb els que reescriu la història del país i trasllada l’espectador a l’univers ideològic i simbòlic del comunisme.
A l’Andorra de 2018, la que diuen que està negociant un acord d’associació amb l’UE i que ha de cercar el seu lloc en un món globalitzat econòmicament, fa feredat pensar el pes polític que conserven els que encara es mouen en l’univers ideològic i simbòlic de les fidelitats personals, del vassallatge, de la picaresca de les franquícies, de l’explotació dels nous paquetaires i de la insostenible especulació immobiliària. Fins i tot, de vegades tinc la sensació què em mostren, com a la mare d’Axel, falsos noticiaris televisius.
Per això, avui una consigna progressista podria ser: Good Bye, Pintat! Hello, Popper!