PUBLICITAT

L’Oceà Pacífic, els maoris i la caiguda de les borses

E n un dels meus viatges, aquesta vegada creuant l’Oceà Pacífic (que ja em diran com pot dir-se així amb la mala llet que gasta i la quantitat de gent que ha engolit), vaig conèixer un maori interessat en això dels mercats financers europeus. El personatge era una muntanya de carn que hagués assassinat al campió mundial de boxa d’una bufetada. Una aparença gens acord amb la seva entonació suau i el seu interès genuí per entendre això dels mercats financers globals. En essència, el personatge em preguntava sobre això dels tipus d’interès negatius, i com era la vida en aquestes condicions monetàries. Com si preguntés per la vida a Mart! (No m’estranya. Ells no han baixat mai de l’1,75 % en els tipus oficials). Li vaig dir el que els he vingut repetint a tots vostès des que Draghi, després de cometre la seva fatal presumpció que és més llest que tots, hagi provocat aquesta il·lusió al mercat de deute europeu, i probablement, una altra il·lusió al mercat de renda variable. I és que no es poden cometre actes estúpids sense esperar cap efecte col·lateral d’igual o més gran magnitud que el que es pretenia evitar.
Molts dels meus col·laboradors, i fins i tot clients, s’han vingut mostrant escèptics quan els deia que la pressió del programa de deute de Draghi sobre les TIRs ens portava a una situació d’inestabilitat a les borses. Bé doncs, la primera setmana de febrer ho vàrem poder comprovar.
Mirin. Després d’haver estat expulsats del mercat de deute (al cap i a la fi, qui vol comprar un bo en taxes negatives o properes a zero), els inversors s’han passat els tres últims anys venent volatilitat com a mitjà d’aconseguir una mica de TIR (yield). Ho demostra el fet que el volum diari en les opcions del VIX va passar de 23.000 opcions diàries a tres milions diàries en els darrers temps). Per descomptat, vendre volatilitat sabent que aquesta està en ‘contango’ (la volatilitat a tres mesos cotitza més alta que la volatilitat espot, cosa totalment normal, d’altra banda), és una manera de construir un cupó que cobres a cada dia que passa, i només cal que la volatilitat romangui estable.
Fixin-se que, a cada operació d’aquest tipus, estàvem reduint el risc implícit de la renda variable, i per tant, millorant els seus ratis d’eficiència (en binomi risc/rendibilitat). Conseqüentment, estaven provocant que els sistemes de control de risc dels bancs i gestores –i això ho he experimentat personalment– et permetien augmentar el pes en renda variable (que és exactament el que ha passat).
Un cas de llibre d’un altre banquer central alimentant una il·lusió (o el que alguns anomenen bombolla). És clar, amb tants venedors de volatilitat, quan aquesta ha repuntat una mica, s’han amuntegat tots alhora per desfer les seves posicions. Això ho va explicar molt bé l’altre dia un ‘market maker’ a la CNN. «El tub era massa estret per a tantes ordres». Imaginin milions d’individus, fons, etc. posant ordres de compra de volatilitat o similars (equivalents a venda del S&P). Senzillament, no hi havia tanta gent a l’altre costat per absorbir en hores un volum d’ordres generat durant anys!! La bona notícia és que sabem el que hi ha darrere (i no es tracta de res estrany que no puguem entendre). Això, de per si, ja és bastant bo. Caldrà esperar fins que s’absorbeixi tot això.
Per acabar. El missatge que aquesta nota pretén transmetre és clar: és estúpid fixar el preu dels actius financers des de els bancs centrals (com per exemple les TIRs dels bons) i pretendre que no hi hagin efectes col·laterals. Que vagi ara Draghi a oferir les seves més sinceres disculpes als partícips de tots els fons de pensions que han perdut bilions de dòlars en una setmana.
Per cert, el maori em va mirar amb una fixesa espectral després d’escoltar aquesta perífrasi ‘intragable’. Però crec que va captar el missatge.
Sense pretendre engrandir l’aura de profeta, els diria que podria arribar a entendre aquesta escola de tecnòcrates planificadors de l’àmbit monetari. Però els recordaria una cosa: encara que en teoria no hi ha diferència entre la teoria i la pràctica; a la pràctica, sí que n’hi ha. Així que, menys planificació teòrica, i més lliure mercat.

Comenta aquest article

PUBLICITAT