PUBLICITAT

‘America first’, també en les seves inversions

Diuen que els diners ensenyen el pitjor de les persones: la seva avarícia. Gran comediants com el romà Plauto o Molière han il·lustrat en les seves sàtires l’estupidesa de viure pobre per morir ric. Però, no hi ha res més occidental que la cobdícia: l’afany d’acumular béns és una part important de la nostra societat capitalista i, sense cap dubte, una manera de mesurar el nostre èxit professional i personal.
Diuen que no hi ha res més poruc que els diners. Perdre diners sol produir ansietat i estrès. Els estudis psicològics de l’Institut de Tecnologia de Californià (Caltech Feb’2010 - http://www.pnas.org/content/107/8/3788 ) varen descobrir que les persones amb alteracions a l’amígdala, una zona relacionada amb la nostra resposta emocional i no més gran que una ametlla, fan que les persones perdin l’aversió a les pèrdues. L’amígdala és qui calcula els senyals sobre la potencial pèrdua i les integra per guiar la nostra conducta. Aquests estudis semblen indicar que quan es perden diners s’activa l’àrea del cervell vinculada amb la por. La por ens insta a fugir o entrar en acció i sol ser mala consellera a l’hora de vendre amb pèrdues.
Pels que dediquem la nostra vida al món obscur i criticat de les inversions, estudiar aquests fenòmens és un dels nostres plaers de gremi, si me’l puc permetre. El nostre ‘art’, entre l’estudi analític i l’opinió informada, està més a prop del fet emocional que del científic. Ara bé, amb els anys bé podria ser que ens tornem més escèptics a l’hora de creure’ns totes les mitges veritats que es publiquen o d’acceptar per verídiques les faules, contes o altres opinions artístiques d’analistes poc aguerrits. Els mercats financers són un món sense una lògica simple on és difícil de definir algunes certeses que ens donin quelcom de seguretat.
Voldria aprofitar aquesta estoneta per recuperar el nostre esperit més francès, més cartesià, intentant mirar la realitat del mercats amb esperit crític.
Comencem per l’àrea que m’agrada menys que és la macroeconomia. Molts analistes s’esforcen per preveure quina regió creixerà més en els pròxims anys, si hi haurà inflació, si ens espera una crisi el pròxim any. Pel moment s’ha demostrat que cap model és prou fiable per donar certeses en aquest sentit. Gran part del que es publica són opinions informades, argumentaris de venda que intenten, més o menys bé, impulsar les inversions cap a un costat o un altre.
Històricament, però, sí que tenim informació que pot ser rellevant per indicar-nos en quina part del cicle econòmic ens trobem. És aquí on fa un parell de dies, aprofitant que preparàvem unes presentacions pels nostres companys de Banca Privada Internacional que se’ns va acudir comparar el creixement dels Estats units i el d’Europa. La meva sorpresa és quan em vaig trobar aquest gràfic (gràfic 1, pàgina 2).
Dades  de PIB nominal segons Bloomberg
Resulta que Europa ha passat de produir USD 14.000 milions de Producte Interior Brut el 2008 a USD 12.000 milions el 2017;  la tendència es negativa, cap a menys 1,50 % per any en els últims deu anys. Mentre que els EUA han passat de USD 14.000 milions a USD 20.000 milions, és a dir, un 3,60 % per any en els últims deu anys. Què està passant ? Potser ens estan enganyant?
Jutgin vostès mateixos. ‘Acadèmicament’, si es pot dir així en aquesta pseudociència de la macroeconomia, hi ha dues maneres de presentar el PIB. L’històric i oblidat, el PIB nominal, que és el PIB en USD utilitzant el tipus de canvi de mercat, és a dir 1,235 EUR/USD, o el PIB per PPP que és el que es fa servir per comparar millor les economies. El PPP, o paritat de poder de compra , també coneguda com l’índex Big Ma,C és una referència calculada cada tres anys pel Banc Mundial, amb l’objectiu de tenir en compte el cost de vida en la comparació de la productivitat de cada país. Si ho mirem per PPP, Europa esta creixent una mica , i l’escenari no és tan catastròfic. Quina certesa tenim? Els EUA no poden manipular les dades doncs el seu PIB nominal i el PIB per PPP són iguals, ja que l’USD és la unitat de base de tota l’economia mundial. A risc de ser simplista, una possible interpretació d‘aquesta informació, seria: l’economia europea produeix menys que fa deu anys si ho comptem en USD. Malgrat això, els nostres estàndards de vida no han empitjorat sinó que han millorat una mica.
A nivell del que seria una opinió informada, alguns economistes m’ho rebatran segur... , a mi em sembla un molt mal símptoma econòmic. Pot ser que l’economia europea estigui malalta? Europa ni creix, ni s’aprima: solament sobreviu? Estem fora dels cicles econòmics per unes quantes dècades? Què passarà quan arribi una nova crisi si no som capaços de créixer en temps de vaques grasses?
Si em permeten, anem a l’anàlisi del actius que és el que realment més agrada. A resultes de la informació del PIB nominal, intentem fer l’exercici de comparar el mercat de renda variable americà i europeu.
Des de 2008 , la borsa americana s’ha apreciat el doble que l’europea; 218% contra 106% respectivament. A què es deu aquesta diferència? Explicar-la per la macroeconomia seria l’opció fàcil, m’agradaria indagar una mica més en les causes estructurals d’aquesta diferència tan sòlidament marcada en l’última dècada.
Fixem-nos en les dades financeres menys manipulables de les empreses, que són les dades més tradicionals. El ROA, és a dir, el retorn sobre la inversió, es calcula com els beneficis dividits pels actius i el ROE , és a dir el retorn sobre el capital es calcula com els beneficis dividits pel capital de l’empresa, també conegut com el retorn per l’accionista.
Finalment, la ràtio de palanquejament financer és el multiplicador que transforma el ROA en ROE. A més deute més gran és el retorn per a l’accionista, però també més gran és el risc que té l’empresa. Pels EUA, aquest seria de 4,8x (14.9/3.1) i per a Europa de 9.3x
Segons aquestes dades, i amb la prudència que hem de donar a un estudi tan senzill,
a)    Les empreses americanes estarien guanyant 3,0x vegades més diners per cada USD invertit que les empreses europees.
b)    Els accionistes de les empreses americanes tenen un retorn d’1,5 vegades superior pel seu capital en empreses que estan la mitat d’endeutades que les europees.
Un punt per a la reflexió, crec que hi ha raons per defensar que, a llarg termini, la renda variable americana seguirà tenint millor rendiment que l’europea, per dues raons senzilles: les empreses americanes són més productives, és a dir, guanyen més diners amb menys inversió i més rendibles, o sigui que generen més dividends amb menys deute. Això podria explicar, en part, perquè els Estats Units creixen i Europa s’estanca.
Si em permeten, els dono algunes idees per emportar-vos cap a casa, per si les fan servir per quelcom:
1)    no visqueu pobres per morir rics, aprofiteu l’EUR per viatjar a millor preu...
2)    no estalvieu per «si de cas passa quelcom dolent»; no es pot preveure l’imprevisible. Invertiu amb prudència i a llarg termini.
3)    Tal com estan les coses, escolliu bons companys de viatge. La vostra cartera hauria de tenir USD i inversions en accions americanes sèries i no molt cares.

Comenta aquest article

PUBLICITAT