Ferran Goya

Unes de les accepcions del verb francès descendre, al diccionari francès-català de l’Enciclopèdia catalana, és pelar o matar.
Louis Aragon era un dels poetes preferits de maig del 68 i també meu. Un poeta que el 1942 havia publicat un recull de poesies titulat Les yeux d’Elsa dedicat a la seva companya Elsa Triolet i que els grans de la chanson cantaven i nosaltres escoltàvem i repetíem emocionats: «Tes yeux sont si profonds qu’en me penchant pour boire/J’ai vu tous les soleils y venir se mirer/S’y jeter à mourir tous les désespérés/ Tes yeux sont si profonds que j’y perds la mémoire».
Molts de nosaltres ignoraven que l’Aragon sensible i tendre que coneixíem havia publicat en juliol de 1931 a la revista soviètica Littérature révolutionnaire mondiale el poema Front Rouge, una mena d’oda a la URSS, al KGB i a la versió estalinista del marxisme-leninisme i que mesos després es publicaria a França (Editions surrealistes) al llibre Persécuté persécuteur.
Molt més tard, llegint un opuscle de Claude Lefort sobre Alexander Solzhenitsyn, vaig descobrir com Aragon cridava «el Terror des del fons dels seus pulmons». Aquest poema, en el qual convocava als seus camarades a «matar policies», a disparar sobre Blum («feu sur Leon Blum») li va provocar molts ensurts i ser inculpat per instigació a l’assassinat. No podem estranyar-nos ja que deia coses d’aquest calibre : «Un jour tu feras sauter l’Arc de triomphe/ Prolétariat connais ta force/ Connais ta force et déchaîne-la».
No estic segur quina hauria estat la meva reacció d’haver conegut aquest poema en els anys 70. Hauria caigut Aragon del pedestal en el que l’havíem encimbellat ? O l’hauria valorat encara més? No és contradictori que un poeta es mostri poèticament delicat elogiant els ulls de la seva amada i cridi brutalment a la mort dels seus adversaris polítics?
El que estic convençut és que, en la meva joventut, no hauria estat capaç de contextualitzar el poema d’Aragon; els criteris de la joventut són absoluts i, sovint, mancats de reflexió; probablement m’hauria passat per alt la crisis social posterior a la Gran Depressió; la repressió arreu el món capitalista contra el moviment obrer i l’anarquisme; Mussolini consolidat en el poder; el partit de Hitler ja com la segona força parlamentaria a Alemanya; els governs de França i Gran Bretanya mostrant una miopia culpable davant l’ascens del nazisme. Sense oblidar que en 1931 la pena de mort era vigent a tots els països d’Europa i els oprimits estaven temptats d’utilitzar-la en «justa» reciprocitat contra els seus opressors. El cas és que a Blum ningú el va disparar i va morir 20 anys després d’un infart. El  2018 l’Arc del Triomf encara no ha «sauté» i espero que no caigui mai.  
Posats a contextualitzar, que dir del que passava a la sempre tranquil·la Andorra! Vagues dels obrers cenetistes de Fhasa, crisi institucional que provocaria dos anys després l’ocupació del nostre país per la Gendarmeria del coronel René Baulart durant 52 dies  
Tornant a Aragon, les autoritats franceses van prohibir la publicació, segrestant els exemplars impresos i inculpant Aragon «d’excitació als militars a la desobediència i provocació a l’assassinat»; i li demanen cinc anys de presó.
El seu amic André Breton redactà un pamflet que signen més de 300 persones del món intel·lectual. En ell, defensa que una frase poètica no es pot jutjar (ni incriminar judicialment) pel seu contingut literal. Desprès el mateix Breton desenvoluparia el seu argument en un breu assaig sobre la Misèria de la poesia, oposant-se a que hom aïlli un grup de mots d’una poesia per explotar-ne la seva literalitat; l’abast i el significat d’un poema, segons argumentava Breton, van més enllà de la suma dels elements que hi posa en obra en cas contrari el llenguatge poètic ja fa molt temps que hauria estat absorbit pel prosaisme.
Anys desprès el mateix Aragon opinava que aquesta poesia era la pitjor que havia escrit, ho feia d’una manera ben gràfica: Puissé-je me couper la main qui a écrit ces choses-là?
Hanna Arendt en Homes en temps d’obscuritat reprèn el tema de poesia i política, que penso que es podria fer extensiu a les relacions entre l’art i la política.  Els poetes, diu Arendt parlant de Bertold Brech, no sempre han sigut ciutadans bons i confiables, sempre hi ha hagut problemes amb ells. I conclou: no s’ha de prendre massa seriosament els pecats dels poetes, els poetes han de ser jutjats per la qualitat de les seves poesies.
Gairebé 90 anys desprès de la publicació de Front Rouge, el debat sobre la censura i persecució penal de la producció –més o menys– artística continua viu arreu el món. Un debat en el que hom barreja la llibertat de creació artística, la llibertat d’expressió i la preservació d’altres drets humans que entren en conflicte amb aquestes llibertats; un debat que no escapa al joc de la doble mesura, típic de les trinxeres, també de les culturals: rigor pels oposants i indulgència pels meus. I molta, moltíssima absència de criteris sobre els valors estètics de l’obra «artística». I també molt, molt victimisme.
Almenys Aragon tenia el mèrit de reconèixer que ell era un perseguidor... perseguit.