Carles Sánchez Conseller general del Grup Parlamentari Socialdemòcrata

Aquest mes de maig es compleixen 50 anys de l’explosió mundial del 68. L’hi dic explosió i el referencio sense l’any complet, perquè el 68 fou el 68 i continuarà sent-ho, pesi a qui pesi. Descobreixo, durant aquests dies, entre les lectures dels autors i mitjans que freqüento, una consciència força crítica amb aquells fets. Són judicis que reconeixen la seva rellevància, la seva importància, el seu caràcter modelador de la contemporaneïtat i que, fins i tot, el celebren. Ara bé, això no impedeix a aquestes veus reconèixer les errades, analitzar les concepcions de fons que es posaren en funcionament aleshores i, sobretot, jutjar el significat que amb posterioritat –o amb la posteritat– adquiriren: les conseqüències.
Llegia una de les principals crítiques, que ja ho eren aleshores: que la dels estudiants fou un simulacre de revolució, raó per la qual tot va quedar en una revolta atiada pels acords de Grenelle, ja que la cosa només es va posar seria quan als de la Sorbona s’hi sumaren els de la Renault. Certament l’aliança prometia, però els estudiants es refugiaren en la simulació del maoisme d’època –mai no hi havia suficient revolució, sempre dins dels auditoris de la universitat– i els treballadors –molts enquadrats en les organitzacions del PCF i la CGT– abandonaren l’ocupació de les fàbriques, doncs el sindicat i el partit havien aconseguit un increment dels salaris i la retribució dels dies de la vaga. Les eleccions del juny tancaren el moment de més intensitat del cicle de protesta.
Però que París no desenfoqui el fenomen: des del Berkeley fundador d’una visió del món al Mèxic DF de la violència legalitzada, de la Praga ocupada a la Roma de l’autunno caldo –en aquella ocasió el del 1969, l’any del tutto e subito– i inclús als carrers de la Barcelona franquista. Rebel·lió i caiguda. Fracàs, ja que les forces no eren suficients i la revolució desplaçà el seu focus a la vida quotidiana, a les pràctiques del dia a dia. Es qüestionaven les relacions de poder dins de la mateixa família, el paper dels homes, el de les dones –sobretot el de les dones– la dominació de les microestructures. Un canvi necessari per a l’evolució de les coses. Contracultura i desesperació, creativitat i resignació i una tercera via: l’atenció a les formes, l’atenció al discurs. Una via que evolucionaria en el temps fins a la derrota quasi definitiva dels revolucionaris durant els anys 80 –i dic quasi, ja que la història desmentiria allò de la batalla final i ho substituiria per un estira i arronsa entre els qui dominen i els qui són dominats, amb les conseqüències que aquesta dialèctica implica.
Una conseqüència inesperada hauria estat aquesta expansió del discurs com a motor de realitats –més aviat com a simulador de realitats. D’aquesta manera es pot assegurar que una llei fa una cosa quan fa allò contrari, d’aquesta manera es poden proclamar institucions que en la realitat tenen una existència només testimonial, testimoni –imatge– precisament del discurs, de la paraula que les crea. D’aquesta manera el nominalisme s’expandeix i s’empra sense moderació: és la meva paraula contra la teva. La paraula encobriria la inexistència o l’existència precària del fet. És més, el fet es crearia per la paraula. Però no abundaré en aquesta fascinant relació entre les paraules i les coses. És tasca de cadascú destriar el gra de la palla.
Escrivia això perquè aquest mes se celebra un aniversari important –al marge dels 200 anys del naixement de Karl Marx–, l’aniversari del maig del 68, un esdeveniment que ens explica moltes coses sobre la nostra contemporaneïtat més immediata.