Meritxell Prat Periodista

El Govern va presentar aquesta setmana d’allò més orgullós el projecte de llei de reproducció assistida. Nova promesa electoral complerta! Un text, però, que no ha convençut ni a l’oposició ni als col·lectius feministes. S’ha dit que és massa conservador, que no afavorirà la inversió estrangera, que no és prou social i només pensa en el caire econòmic i que està mancat de contingut relacionat amb els drets sexuals i reproductius.

Com hauria de ser la llei perfecta no ho sé, però sí que és cert que una vegada més vaig sortir de la roda de premsa de presentació pensant que a Andorra la doble moral és el pa de cada dia. Tenir un copríncep bisbe no posa les coses fàcils quan es tracta de fer passos endavant en temes en què l’Església continua entossudida a fer marxa enrere. I ep! No ho dic jo, que des del Govern i DA mateix es reconeix que el text s’ha treballat conjuntament amb la Mitra per evitar conflictes d’Estat.

Així, ens trobem legislant sobre reproducció assistida perquè a part que les dones puguin fer els tractaments al país, el Principat sigui un espai atractiu perquè les clíniques muntin els seus negocis. Però alhora, les normatives han de ser restrictives per no fer enfadar al bisbe. Com a Espanya, es prohibeix que es pagui per les donacions, però es contemplen compensacions econòmiques per desplaçament i per les molèsties físiques. Un fet que al país veí s’ha convertit pràcticament en un negoci, encara que de portes en fora no se li pugui dir aquest nom.

I continuem amb la maternitat subrogada. A Andorra queda prohibida, però no es posen impediments perquè si hi ha algun resident que du a terme aquesta pràctica en un país on està permès, un cop torni aquí, se li reconegui la paternitat del fill. Per rematar-ho, l’avortament. Ni parlar-ne de despenalitzar-lo, però un cop l’any ens podem topar amb una notícia als mitjans que ens informarà de quantes dones han anat a centres catalans a avortar. I vés a saber quantes més ho fan a altres llocs!

Jo no dic que s’hagi de permetre la recerca amb embrions o que els pares puguin escollir el sexe o altres característiques genètiques dels fills o que s’hagin de legalitzar els ventres de lloguer, però sí que d’una vegada per totes estaria bé que les coses es diguessin pel seu nom. No vulguem fer veure que oferim i disposem d’una realitat que no tenim. I si la volem tenir, caldrà perdre la por. Potser és hora de demanar a la gent què pensa i què vol en determinades qüestions, per molt espinoses que siguin. Mirar-nos al mirall i assumir que la societat ha canviat, sense vergonya de què puguem trobar. Si no ho fem així, difícilment es podrà avançar.