Ni veu ni vot
M’enerva veure com uns pares són capaços d’utilitzar la salut de la seva filla per treure’n tot el benefici possible. Se suposa que els adults han de ser un exemple clar de conducta per als menors i que han d’estar al seu costat per protegir-lo, ajudar-lo i garantir-li un futur decent. Així doncs, quin futur li espera a una nena que creixerà sabent que els seus pares l’han utilitzat com a màquina de fer diners?
Imagino que sabreu de què estic parlant. Efectivament, del cas Nadia. El sol fet d’anomenar-se així, ja em sembla injust. La pobra noia no ha tingut ni veu ni vot en tot aquest assumpte i tothom relaciona el seu nom amb un cas d’estafa. El pitjor de tot plegat és que el rebombori no cessarà. Al contrari, tot just acaba de començar el judici i –com és lògic– l’enuig social que hi havia quan es va destapar el cas ha tornat amb més força que mai. A més, com més se sap sobre els fets, més creix el descontentament. I és que les declaracions dels progenitors, sobretot les del pare, s’estan satisfent de glòria. Les barbaritats que s’escolten són tantes que és difícil enumerar-les. Per recopilar-ne només algunes; se sap que la majoria dels tractaments que necessitava la petita entraven per la sanitat pública i que, per decisió pròpia, els pares es van negar a dita ajuda. També s’ha comprovat que mentre els pares deien estar a Houston per aplicar-li un tractament a la menor en realitat estaven allotjats en un hotel de Mallorca... I com aquestes, moltes més.
El que més em xoca és la falta de remordiments que semblen demostrar ambdós inculpats. La mare ja s’ha après el guió i té només una resposta en ment: «Jo no sabia res» i «el que gestionava els diners era el meu marit». Mentre que el pare al·lega no recordar la majoria dels fets ni paraules que se li atribueixen. A més, a banda de mostrar aquesta falta de memòria interessada, també ha optat per adoptar una actitud xulesca i arrogant davant de tot el que se li pregunta, fet que, si més no, sorprèn. En tot cas, no es denota ni un mínim sentiment de culpabilitat ni de penediment, i aquest sol fet ja demostra el poc respecte que ambdos tenen per la seva filla. Qui ara, després d’haver estat utilitzada durant anys, es troba sense els seus referents paterns i materns i sota una allau de comentaris, opinions i reflexions que potser ni comprèn.
També cal destacar que la cerca de culpables no es queda únicament en els progenitors. I és que els mitjans s’han vist embolicats en tot plegat. Se’ls acusa d’haver impulsat la història sense haver contrastat la informació i d’haver sigut partícips en tota aquesta trama. Bé, en aquest punt, donar la meva opinió potser no és massa subjectiu, doncs com a periodista, els mitjans són el meu sector. En tot cas, cal entendre que hi ha certs límits a l’hora de contrastar una informació. Mai et pots quedar amb la paraula d’una única font i agafar-la com a veritat absoluta, això és cert. Però també és veritat que l’acció de contrastar arriba fins a cert punt. Es retreu que s’haurien d’haver confirmat tots els informes mèdics, que s’hauria d’haver parlat amb els suposats metges, que s’hauria d’haver certificat que la malaltia era verídica... Bé, fins a cert punt. Els mitjans transmeten una informació i ho han de fer recopilant com més fonts millors, però no són cossos de l’autoritat. No tenen la potestat per confirmar certes coses i per accedir a tota la informació que desitjarien. Per tant, és lícit demanar més rigor a l’hora de contrastar, però no oblidem quina és la funció i el poder de cada sector.