Avortament o barbàrie
A finals d’estiu, hem pogut veure com sobre les fulles cremades del nostre estimat Pirineu arribava una onada de frescor verda: durant els concerts de Festa Major la Seu, en cartells que veiem en els nostres espais quotidians i sobretot als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Em refereixo a la lluita a favor del dret a l’avortament.
Aquesta marea verda va començar a agafar volada especialment en països com Argentina, on la proposta de llei a favor de la despenalització de l’avortament va arribar al Senat, i a Irlanda, on el 66% de la població va votar a favor de reformar la Constitució per permetre la interrupció de l’embaràs, i s’ha anat estenent per tot el món fins a arribar al bell mig del Pirineu, a un país tan particular com Andorra.
Podria continuar parlant de l’estat de l’avortament arreu, fer una llista de les 47.000 dones que moren cada any al món per complicacions relacionades amb els avortaments clandestins, o centrar-me en la situació de l’avortament a Andorra: prohibit, fins i tot, en cas de violació, perill de vida per la mare o malformació del fetus i penat sota fins a tres anys de presó i/o inhabilitació en càrrecs públics fins a cinc anys (fet que contrasta amb els països veïns on la interrupció de l’embaràs és legal des de fa 33 anys a Espanya i 43 a França).
Tot i que podria continuar enumerant dades i dades, aquest no és l’espai. Això és un article d’opinió: m’adreço a tu lector, sí, tu que tens el diari obert entre les mans i no estàs llegint un informe sobre l’estat de l’avortament a Andorra o a Orient, sinó que t’has interessat per l’opinió d’algú, has volgut saber què pensa la gent que t’envolta, fins i tot, potser, amb la benevolència de deixar influir, una mica, la teva opinió. Jo no estic escrivint per fer campanya, ni perquè canviïs de bàndol, ni per convèncer-te que comencis a militar a favor de l’avortament. Vull anar a un nivell més bàsic, a la teva capacitat de decidir, de decidir que vols llegir aquest diari i no un altre, de decidir que potser voldràs escriure un article en resposta al meu, de decidir des què compres al supermercat fins a quin polític et representa.
Quan es parla del dret a l’avortament també es parla del dret a decidir, el dret a decidir d’una dona si vol portar un infant al món, de decidir si té les capacitats i el context adequat per poder-lo cuidar, per educar-lo, per portar un nou ciutadà al món o, més concretament, un nou andorrà a Andorra. Aprovar la llei a l’avortament no és obligar a totes les dones a avortar, sinó obrir una porta a la decisió. És ampliar la democràcia andorrana, afegir una opció per les dones embarassades.
Doncs, sent quelcom tan bàsic, perquè encara no ho contempla la legislació andorrana? Segurament el factor més decisiu és l’Església. Abans que ningú em salti amb l’argument de «es vol desestabilitzar Andorra per aniquilar-la i/o fondre-la a dins els Països Catalans». Voldria dir que, apel·lant a la democràcia andorrana un altre cop, Església i política no haurien de tenir res a veure. No estic dient que s’hagi de treure l’arquebisbe de la Seu de copríncep (això és una qüestió que han de decidir els andorrans) sinó que en una democràcia sana les lleis i la religió van per separat. Ni Copríncep, ni Macron, ni França, ni Espanya, ni cap agent exterior als demòcrates andorrans no haurien de tenir cap influència sobre quines lleis consten o no a la Constitució andorrana. Deixar Andorra en mans de l’Església sí que és aniquilar-la de si mateixa, dels seus ciutadans.
Així doncs, andorrans i andorranes, no us demano que canvieu la vostra ideologia, ni feu fora el Copríncep, només em permeto recordar-vos el Virtus Unita Fortior. La unió fa la força, un país unit davant la democràcia i el dret a decidir dels seus ciutadans és molt més fort que un, dos o cinquanta coprínceps.