PUBLICITAT

És un dret tenir lloc al cotxe de línia

Fa pocs dies em va tocar presentar el llibre que l’exalcalde de Balaguer Josep Borràs va dedicar a Vilanova de la Barca, el seu poble natal. Entre les moltes anècdotes que explicava Borràs de l’època dels anys seixanta em va cridar l’atenció la que explicava les peripècies que feia l’encarregat de fer de cotxe de línia de Vilanova fins a Lleida per acomodar tota la gent que volia agafar el ràpid cap a la capital de la Terra Ferma. Dic que em va sobtar perquè no és que no quedés ni un seient buit a l’autocar del poble, sinó que la pròpia empresa s’encarregava d’acomodar la gent, ja fos dreta o de peu, perquè poguessin fer el viatge cap a Lleida. És clar que eren altres temps però salvant totes les distàncies aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria llegint la notícia d’EL PERIÒDIC que parla de com els estudiants han d’anar corre-cuita cap a la parada d’autobús per no quedar-se sense plaça. Tot plegat faria gràcia si no fos per la gravetat de la situació i perquè costa d’entendre que no s’implementin els mecanismes necessaris perquè la canalla tingui un transport públic de qualitat.


Però anem a pams. D’històries d’autobús n’hi ha moltes. El mateix Jesús Moncada, un dels millors narradors que ha tingut mai la literatura catalana, comença el relat en un autobús al darrer llibre que va publicar abans de morir: Calaveres atònites. La història començava a l’estació d’autobusos de Lleida amb un autocar ple de gom a gom i on tothom ja se sabia les curiositats del trajecte a ulls clucs. En aquell autocar,  que com molts en aquella època duien un rètol amb aquella frase de «no molestar al conductor» tothom feia pràcticament el contrari. És a dir, que qui més qui menys feia petar la xerrada animadament amb el xòfer amb un autocar que, com aquell de Vilanova de la Barca de què parlava Josep Borràs, anava de gom a gom fins a Mequinensa. 


Però no només Jesús Moncada es va recordar de l’autocar que ambientar una de les seves obres literàries. Perquè Josep Pla va fer tres quarts del mateix en el llibre De l’Empordanet a Barcelona, on a través de les parades d’aquest trajecte que mena des de la seva Costa Brava natal fins a la capital catalana explica un reguitzell d’històries que poc tenen a envejar als millors textos de la literatura universal. I és que passant de l’anècdota a la categoria l’autor d’El quadern gris aconsegueix fer alta literatura des de l’auto de línia estant. Ara bé, tot i que la literatura s’ha servit de l’autocar per fer volar la imaginació és la mateixa realitat la que ha donat, a vegades, moltes altres històries que es poden entrellaçar amb la que passa a Andorra per l’overbooking de l’autobús. 


Tornant a tirar d’anècdota, el cas del Principat m’ha recordat a la meva joventut, quan amb els amics acostumàvem a passar molts dissabtes a Artesa de Segre per anar de concert. Hi va haver una temporada, cap als anys noranta més o menys, que el pavelló de la capital del Mig Segre destacava per un cartell de grups que els de la meva generació seguíem amb atenció: Els Pets, Sopa de Cabra, Sau, l’Elèctrica Dharma, Sangraït o Lax ‘n’ Busto van ser alguns dels grups del llavors emergent rock català que van passar per l’escenari. Aprofitant que els padrins eren d’Artesa ens quedàvem a dormir i baixàvem l’endemà cap a Balaguer amb l’Alsina Graells de mitja tarda. Però ai làs! Més d’un dia aquell autocar que sortia de la Seu d’Urgell i que anava cap a Lleida anava ple de gom a gom després d’haver fet ja diverses parades a Organyà, Oliana i Ponts pel cap baix. Si no recordo malament després d’un temps de negociació amb el xofer, ja ben entrat el capvespre, ens deia que vindria un altre autocar. Sé que alguns trucaven a casa perquè ens pugessin a buscar però l’auto de línia que ens havien promès, tot i que molt més tard del previst, acabava arribant. En aquell cas, a més, no érem només joves que tornàvem a casa després d’un dissabte de concert, sinó també algun padrí que aprofitava el diumenge per fer mercat a Artesa, dinar al restaurant i passar el dia amb la seguretat que a mitja tarda podria tornar cap al poble sense haver de patir per si hi ha lloc o no al cotxe de línia. 
I és que des del meu humil punt de vista no m’entra al cap que el transport públic, que a priori té una concessió administrativa per fer el servei, pugui deixar ningú a terra. Ja s’entén, com argumentava un dels xofers que cita la notícia, que si un autobús només pot portar un número determinat de persones no n’hi pot pujar ni una més. Això ha de ser així i fan bé de respectar-ho. Ara bé, de la mateixa manera que es compleix estrictament les normes d’aforament no estaria de més que s’implementessin els mecanismes de coordinació necessaris perquè no torni a passar que els estudiants es quedin sense autobús o que hagin de sortir abans de classe per assegurar-se plaça. 
Sóc conscient que això que dic ho escric des de l’altre costat de la frontera. De fet, fins i tot pot ser que no toqui vores. Ara bé, en aquest cas només intento parlar a través del sentit comú i posar-ho en context de la pròpia experiència. A mi mateix, quan estudiava a la universitat, m’havia passat d’haver de sortir abans d’una classe de les de darrera hora perquè se m’escapava el tren i no n’hi havia cap altre. Però remarco, se m’escapava el tren. Perquè al tren sí que hi havia prou places pels viatgers i si n’hi hagués hagut les haurien d’haver hagut d’habilitar. Ras i curt.

Comenta aquest article

PUBLICITAT