Ens volem còmplices!
A les portes d’unes eleccions i amb la celebració del Dia de la Dona fent remor de fons hem tornat a viure una setmana per oblidar. Entre els signants d’aquest article hi ha qui l’ha qualificat de «setmana tràgica». I no només per a les dones, perquè algunes de les coses que hem vist i sentit aquests dies, lamentablement, diuen molt poc a favor d’uns homes que haurien de ser els nostres primers aliats. Alhora demostren el llarg camí que queda per recórrer en aquest país per assolir ja no sols la igualtat, si no un mínim respecte que com a persones tots ens mereixem. Segurament cal fer molta feina de base, en l’àmbit de l’ensenyament, però també cal que els encarregats de legislar no s’oblidin de ser exemple. Les lleis no són eternes, les realitats socials canvien i si volem un país on conviure tots plegats amb respecte pels drets humans més bàsics cal escoltar la gent i buscar solucions per canalitzar aquestes demandes.
Som una redacció on, casualment, dominem les dones. Però, per exemple, saber que en un camp de futbol del país es va insultar una àrbitra dient-li que deixés la feina i es dediqués a planxar ens va indignar a tots per igual. Des del respecte per les diferències que puguem tenir a l’hora d’entendre el feminisme, som capaços de fer debats i bromes, sabent perfectament on estan els límits i què deixa de ser una broma per convertir-se en un insult. I el que va passar en el partit de la UE Santa Coloma i la UE Engordany no es pot repetir. S’ha de trobar el culpable i prendre les mesures escaients. Els homes que no ens respecten han de saber que actuar així comporta conseqüències.
Però a vegades el més preocupant és veure l’actuació dels qui manen. Omplir-se la boca d’igualtat, feminisme i de paraules boniques per commemorar el Dia de la Dona no és suficient. Fins ahir sabíem que els drets de les dones a Andorra estaven en la categoria «toca millorar», però l’espiral electoralista que ha impregnat el territori els darrers dies quasi que tira per terra les esperances de fer passos endavant.
No hi pot haver més cinisme que, la vigília d’un dia de reivindicació, reanunciar que facilitaràs que aquelles dones del país que volen avortar ho puguin fer fora de les nostres fronteres. Dic reanunciar perquè la proposta d’un equip d’acompanyament per a les persones que viuen aquesta delicada situació (que potser alguns se n’obliden però no és per fer-ne broma) divulgada per DA en un acte de precampanya, ja l’havia apuntada el nou líder taronja, Xavier Espot, envoltat d’un miler de ciutadans durant la presentació de la seva candidatura.
És a dir, perquè ho entenguem tots, en lloc d’afrontar el problema, tanquem el ulls, tapem les vergonyes i com en tantes altres coses en aquest petit país, que el marrón se’l mengi un dels estats veïns! Crec que tots ens hem hagut de rellegir el titular dues i tres vegades per adonar-nos que realment deia el que pensàvem que deia. Si fóssim 28 de desembre ens podríem haver plantejat l’opció d’una innocentada, però com dèiem, el 8 de març no és dia per fer gracietes. És el dia per recordar que moltes dones, no gaire lluny d’aquí, no poden passejar tranquil·les pel carrer de nit perquè de darrere de qualsevol cantonada els pot sortir un degenerat que es pensa que en pot abusar; és el dia per recordar que no s’hi val a dir-nos provocadores per si portem una faldilla més o menys curta; és el dia per recordar que són moltes les dones formades i capacitades que per fer la mateixa feina que un home no cobren el mateix; és el dia per recordar que tenim les mateixes qualitats que els homes per accedir a llocs de responsabilitat malgrat que encara no sigui la situació habitual i per descomptat, és el dia per recordar que el nostre cos és només nostre i que per tant som les úniques que podem decidir si volem tenir fills o no encara que estiguem en l’edat de tenir-ne o si volem aturar un embaràs que es pot haver produït per una agressió tan brutal com una violació. Senyors, no demanem la lluna. Només reclamem els mateixos drets que tenen les dones de mig món.
No podem entendre que ser dona a Andorra signifiqui una complicació. Si som un país modern, obert i igualitari ho hem de ser per a tot. Per què costa tant escoltar la ciutadania? Per què costa tant escoltar les dones? És que la nostra veu no ressona igual que les altres? Som conscients del règim institucional, som conscients que un dels coprínceps és bisbe, però de veritat és impossible deixar de ser un país que apareix en la mateixa llista que alguns de tercermundistes quan es parla de la penalització de l’avortament? Ni que sigui en els tres supòsits bàsics, que sembla que ara mateix és el que genera més consens entre les diferents forces polítiques del Principat.
Més enllà de les reivindicacions i tornant al motiu de la tribuna, el que ens ha indignat és la hipocresia, aquesta doble moral de voler demostrar que s’aporta una gran solució al problema que fa trontollar les estructures de l’Estat, quan en realitat ens trobem davant d’un exercici que defineix a la perfecció aquella expressió per a tots coneguda que és «fer-se l’andorrà». Però el bisbe té ulls i orelles, hi veu i hi sent. I per tant ningú li farà creure que no es fa el que se suposa que es farà.
Se’ns proposa una fórmula que a part d’humiliar les dones que volen avortar i posar-les en una situació més traumàtica de la que ja comporta interrompre un embaràs, significa que el Govern obre la porta i et dona la mà perquè cometis un delicte. Perquè encara que als països veïns no sigui una pràctica penalitzada i per tant no et puguin perseguir per avortar a l'estranger, al Principat segueix estant penat. No és d’estranyar que l’única cosa que es demani és que el Govern ens descarregui de la consideració de delinqüents. Ens volem còmplices, sí, però no d’un delicte, sinó de fer passos endavant per reconèixer-nos els drets i avançar cap a la normalitat.