Administració pública i governança de l’Estat
Assumir la cartera de Funció Pública m’ha fet recuperar del meu prestatge alguns dels manuals de ciència política de la carrera. Revisar algunes de les teories de l’Estat més Weberianes i la seva transformació cap a models més moderns de governabilitat crec que són essencials per la tasca que em tocarà desenvolupar. És evident que els models d’administració pública s’han transformat a passos agegantats amb la revolució tecnològica i això fa que un dels nostres primers objectius sigui la creació d’una agenda digital que ens ajudi a funcionar al ritme requerit per la societat dinàmica que ens envolta.
És imperatiu simplificar la burocràcia a què estem sotmesos però sense perdre mai les garanties que un Estat de Dret ha d’oferir a tots els seus ciutadans. De fet, són les estructures públiques i els funcionaris que la formen els garants de la legalitat en les accions de l’Estat i un pilar fonamental de les democràcies modernes.
Aquests dies, pocs encara, en els que he començat a conèixer les tasques i funcions de moltes de les persones que m’envoltaran durant aquesta nova legislatura, he pogut comprovar, sense revisar cap llibre, que això és així. De forma molt grata he de dir que coneixen perfectament les seves àrees d’actuació i la responsabilitat d’aquesta. Tenen molt present el que significa ser un «civil servent» en el sentit més ampli i britànic del concepte. La vocació per allò que és de gestió pública i la responsabilitat que acompanya el càrrec és sense cap dubte d’admirar.
Cal especificar, com passa a tot arreu, que no tothom que arriba a treballar a l’administració té aquesta vocació, ja molts ho fan per trobar una feina «per a tota la vida», estable i de garanties de futur. Els organismes estatals, per la seva pròpia natura garantista, requereixen una estructura que ofereixi estabilitat en els càrrecs per tal que l’Estat de Dret no depengui ni trontolli amb els canvis polítics. Això genera unes oportunitats laborals diferents respecte a les del sector privat. Tot i això, l’estabilitat laboral a llarg termini contrasta de forma important amb les millors oportunitats econòmiques que el sector privat pot oferir a priori. Amb l’excepció d’aquells alts funcionaris que per la seva formació, trajectòria en els temps i carrera professional dins de la mateixa administració han assolit salaris més elevats.
L’última crisi econòmica va fer trontollar aquesta situació. Els desequilibris entre el sector privat i el públic van generar malestar social i els polítics vam prestar molta més atenció al cost de tota l’estructura administrava. De fet, a tota Europa es va repensar la despesa pública i els articles acadèmics de gestió i reforma administrativa van tornar a proliferar. Tothom sap que la bonança econòmica és cíclica però no hem fet estructures administratives dinàmiques prou flexibles per afrontar aquestes situacions.
Els polítics ens hem dedicat a fer més lleis i normes, però no hem dedicat temps a reduir les obligacions que aquestes provoquen en l’exercici del seu compliment. Al Canadà van marcar per llei que tota norma que generés un nou acte administratiu havia de suprimir-ne un de vella. Els liberals vam recuperar al nostre programa electoral aquesta norma per treballar un text similar.
La reflexió sobre aquesta qüestió és primordial perquè no són els funcionaris els que compliquen l’administració sinó nosaltres, els polítics, els que carreguem l’administració i els ciutadans de normes, requeriments i controls que amb el pas del temps han esdevingut innecessaris. Sense cap dubte, la simplificació de l’administració no és únicament tecnològica i ha de començar per la forma de fer política. I això, no podem obviar-ho.