La trucada
Un taxi arriba fins a les portes d’un imponent edifici, construït a finals del segle XIX. El taxista, aparca just davant de l’escalinata i obre cortès la porta. Del vehicle baixa lentament una dona. Es queda uns segons captivada pel so de l’aigua que brolla d’una preciosa font. Tot al seu voltant la transporta lluny, a un món de pau i calma. Necessitava amb urgència trencar un ritme frenètic de més de vuit anys. Uns anys dedicada intensament a un projecte empresarial que lluny de ser una pesada càrrega, estava representant una oportunitat de fer alguna cosa per a ella mateixa. Perquè fins el dia en què la família li va demanar portar la clínica, poc s’havia comptat amb ella.
Ningú havia valorat la força, capacitat i talent que s’amagaven darrere d’un cos fràgil i elegant i d’una mirada càlida i sincera. Posseïa unes aptituds que no s’ensenyen en les aules ni en les universitats, però sense les quals no es poden afrontar grans projectes. Bona persona, empàtica, valenta i generosa. Fins aleshores, la seva vida l’havia dedicat als seus cinc fills. Els va educar trencant motllos i estereotips de l’època. Fent de la responsabilitat bandera i de la llibertat un valor que s’ha d’exercitar, cultivar i respectar sempre. N’estava orgullosa d’ells, encara que mai els ho havia dit. Ara just es complien vuit anys des que la família va dipositar a les seves mans un gran repte: salvar la clínica familiar de la ruïna. Ella no va defugir la responsabilitat. Sabia quines eren les seves fortaleses i debilitats, i la supèrbia mai havia format part del seu ADN.
Va buscar les persones que va considerar millors per formar un equip i es va lliurar en cos i ànima a aquest desafiament. Havien passat vuit anys i el full de ruta que s’havien marcat estava donant resultats. La situació financera s’havia estabilitzat i les millores en les instal·lacions donaven més qualitat de vida als usuaris. S’hi estava deixant la pell i era conscient que estava arriscant el seu patrimoni personal, però s’havien estudiat bé les opcions i la responsabilitat de salvar una institució que havia fundat el seu rebesavi l’any 1876. Es justificaven sobradament les renúncies i esforços personals i familiars que suposava. A més, sabia que l’exemple és la millor de les ensenyances i que els seus fills aprendrien també d’aquella complexa situació.
Amb pas ferm i amb una Samsonite petita, que el taxista li va apropar fins al hall, va fer el check-in i va demanar hora a l’Spa. Aquella primera nit va dormir profundament. Al Balneari de Vichy el temps transcorria lentament. Ja portava tres dies i el descans i sobretot la tranquil·litat de què gaudia es reflectien a la seva cara. Estava menjant i dormint bé i les aigües termals, els massatges i el sol eren la millor companyia. Tenia temps i estava acabant dos llibres pendents des de feia anys. Aquella nit va llegir una estona abans de quedar-se ben adormida. Sobtadament la va despertar el telèfon. El missatge de la recepcionista la va alarmar, li passava una trucada urgent de la clínica.
Va mirar el rellotge, eren les quatre de la matinada. A l’altre costat del telèfon la Mireia, una de les responsables del torn de nit, la informava que estaven a punt d’arribar a la clínica setze dones grans traslladades des d’un centre de fora de la ciutat per ordre judicial; que no hi havien habitacions lliures i que no sabien què fer. Va escoltar-la i amb un to de veu calmat li va donar unes instruccions i es va acomiadar. Va trucar a recepció per demanar un taxi, va entrar a la dutxa i en uns minuts va sortir per la porta del balneari rumb a Barcelona.
El trajecte se li va fer llarg. Li preocupaven aquelles dones que a unes hores intempestives estaven sent traslladades a un lloc desconegut i el seu personal que havia de fer front a una situació de risc, atès que desconeixien l’estat de salut de cadascuna d’elles. A l’entrar a Barcelona, va agafar aire. Havia pogut descansar i tornava al frenesí del dia a dia amb la ment clara i el cos a punt. La responsabilitat i el desgast que suposa garantir el benestar de persones vulnerables és gran, molt gran. Però un somriure, un petó o una abraçada rebuda per ells, no té preu i t’omplen el cor. Ella ho sabia i no ho canviava per res. En arribar, la gran porta de ferro de la clínica es va obrir i decidida, va baixar del taxi. I entre ambulàncies i rodejada de bates blanques, en la negra nit va desaparèixer.