Maria Cucurull

Fa temps que es diu que la situació comença a ser alarmant, el català està retrocedint i els parlants ens ho mirem de reüll. Però ara comencem a tenir xifres en mà per parlar de percentatges concrets. La setmana passada, la Plataforma per la Llengua va presentar l’InfomeCAT 2019, un estudi que recull una cinquantena de dades sobre l’estat actual del català en diferents àmbits com la cultura, l’educació, les empreses o la justícia. La dada més alarmant és que només un 14,6% de les converses dels alumnes de secundària al pati són en català. 

Però si encara ens calen més dades, d’aquí a tres setmanes es presentarà oficialment l’informe de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població 2018 que es realitza cada cinc anys i sembla que no tindrem bones notícies.

Ara ja no hi ha excuses, o bé ens hi impliquem amb convenciment o veurem com se’ns escola la llengua. De problemes en tenim molts, la llengua s’està estrafent per la desídia a l’hora d’escriure correctament i per la constant fixació de calcar estructures d’altres llengües que no són pròpies del català. El resultat és el catanyol. A més, ha tornat aquella la moda de fa unes dècades d’haver de dir una frase en castellà per fer riure. Es veu que si fas l’afegitó així, aportes més ironia a la conversa. Així mateix, quan algú se n’adona que diu un barbarisme, en lloc de voler assimilar la paraula correcte, sovint la resposta és un ‘jo sempre ho he dit així... ai, el català és tan difícil...’. I no només continuem impregnats de prejudicis lingüístics, sinó que a més, se’n generen de nous.

Hi ha qui diu que les polítiques de protecció del català són una imposició. Però el cert és el que al dèbil li cal reforç. És tan curiós que hi hagi tanta gent amb voluntat de ser monolingüe! Perquè demanar respecte cap a la llengua pròpia no implica no estimar la resta de llengües. De fet, començar a exigir un mínim d’autoestima cap al català és el mínim que podem fer si volem continuar mantenint la nostra identitat. H
Filòloga