El diagnòstic
A les set en punt sonaven els dos despertadors. Un to estrident pel Pere, i la cinquena sintonia de Beethoven pel Marc. Els dos s’aixecaven a la mateixa hora per anar a treballar. El Pere era metge i estava treballant a l’Hospital. El Marc, il·lustrador, treballava per una reconeguda editorial. Tots dos compartien pis des de que van anar a estudiar a Barcelona. S’havien conegut a l’escola del poble, de ben marrecs, i de seguida es van fer bons amics. No els agradava l’esport i aquesta circumstància encara els va unir més. A l’hora del pati era habitual veure’ls fent curses de cargols o jugant a xapes. Bons estudiants, el Pere ajudava al Marc quan arribaven els exàmens de ciències i el Marc feia les làmines de dibuix tècnic pels dos.
Van seguir junts i tots dos van afrontar el primer cop que la vida els hi tenia reservat. Arribava l’estiu i aquell any, els exàmens finals i la selectivitat. El Pere estudiava hores i hores i el seu aspecte havia desmillorat les darreres setmanes. Més prim, tot i menjar molt, i cansat, se’n portava a tota hora ampolles d’aigua a l’habitació per mitigar la set. La nit abans del darrer examen, com les nits de les darrers setmanes, es va aixecar diversos cops per anar al bany. Al ficar-se al llit va notar una tremolor a les mans i la vista se li va ennuvolar. I ja no va recordar res més fins despertar-se a l’hospital. Unes hores després, a l’habitació amb els pares i el Marc, el metge els va anunciar que el Pere era diabètic i que havia sofert un desmai degut a la hipoglucèmia.
La bona notícia era que avui, amb consciència de la malaltia, constància en el tractament i bona organització, es podia fer una vida normal. Tot i el cop que va suposar la malaltia per una persona jove, el seu entorn el va ajudar a afrontar-ho amb normalitat. Se’n parlava a casa, amb els amics i el Pere va aprendre a conviure amb els bolis d’insulina, sempre a sobre.
Els dos amics van anar a estudiar a Barcelona, on compartien pis. Estaven cursant el segon any, el Pere de medicina i el Marc de Disseny.Els hi agradava comentar a les sobretaula les anècdotes i situacions viscudes. Una nit, havent sopat, el Marc es va mostrar inquiet i va explicar al seu amic que un dels professors li tenia mania, que l’estava molt a sobre i que l’intentava deixar en evidència. El Pere es va estranyar, donat que mai s’havia queixat de ningú. A la setmana següent i entrant a casa, va sentir com el Marc parlava per telèfon amb la seva mare i li explicava que l’havien seguit fins a casa dos homes i que sentia unes veus. Aquesta conversa el va preocupar i li va demanar què havia passat. La inversemblant història que el Marc va explicar, afegida a d’altres situacions que es van succeir van desencadenar en l’ingrés del Marc en una clínica psiquiàtrica amb un diagnòstic d’esquizofrènia. El seu psiquiatra va ser molt clar, si el Marc acceptava la seva malaltia i seguia les pautes de medicació, la seva vida es podria gairebé normalitzar. El seus pares i el seu gran amic li va fer costat, però d’altres familiars i amics li va donar l’esquena. El Marc no va explicar la seva malaltia a ningú més.
I mentre el Pere vivia amb la diabetis sense pudor ni vergonya, el Marc ho feia amb un sentiment de culpa, angoixa i una certa por. I és que encara avui les malalties mentals són socialment ocultades i produeixen un patiment personal i una angoixa que en molts casos pot portar a la marginació social, la pobresa o inclús a la mort.
Com a persones conscients del que significa el respecte pels drets humans, tenim encara un gran deute pendent amb les persones amb una malaltia mental.
Hem de deixar d’estigmatitzar i entendre que tothom en el transcurs de la seva vida pot patir una depressió, trastorns de diferents tipus, bipolaritat o d’altres; entendre que anar al psiquiatra és tan normal com anar a qualsevol metge especialista quan alguna part del cos té qualsevol disfunció; que més important que la malaltia és la persona i la seva família, i que és quan s’accepta què es té i s’accepta a qui la té, que iniciem el camí cap a la solució. Jo he tingut la sort de tenir el psiquiatra a casa, i la seva ajuda professional també li agrairé tota la vida.