Mar Velázquez

Fa unes setmanes, dos adolescents van tenir un accident de moto per la imprudència d’un adult: gràcies als seus amics, avui segueixen en aquest món. Van ser els primers a socorre’ls, van trucar perquè rebessin l’atenció dels professionals. Mentre uns s’ocupaven de mantenir-los desperts, els altres van treure les restes de l’accident, de la carretera, per evitar que algú més es fes mal.
Van acudir a l’hospital, en silenci, respecte i educació. Van romandre allà fins que es va despertar, pendents els següents dies de l’evolució.
Això no ho vol veure o no ho veu, el poble? 

És més senzill culpar per la seva joventut que donar-los l’oportunitat de veure la vàlua que tenen. Estan demostrant que poden comportar-se com a adults o fins i tot millor. I aquí és on se’ls ha de reconèixer la seva valentia, cal escoltar-los i entendre’ls, amb paciència.

La primera reacció, va ser culpar-los: que sí van a la seva, que si beuen (com si els adults no beguessin), que si fumen, que no tenen educació... Quan la societat no dona bon exemple, el més fàcil és etiquetar, sense conèixer pel que estan passant.

Els pares tenen el deure i l’obligació d’educar. Si un adolescent arriba a ser un NI-NI, és per permissivitat dels seus pares. Igual que eduquem des de l’etapa infantil a ser autònoms, els ensenyem a vestir-se, tenir una higiene personal, menjar correctament amb els coberts, a tenir cura amb la forquilla o el ganivet perquè es poden fer mal ells mateixos o els altres, per un mal ús...

En la següent etapa de l’adolescència, la majoria dels pares no segueixen amb l’educació, els abandonen i pretenen que s’eduquin sols. Aquesta etapa és tan important com les anteriors. Cal seguir amb l’educació, ensenyar-los a ser adults, que siguin responsables dels seus actes, deixar que cometin els seus propis errors perquè siguin conscients del valor que tenen les coses materials i les persones. Les emocions també s’eduquen, són molt importants. Utilitzar bé les noves tecnologies, la seva part bona i dolenta...

Sóc mare de dos fills, una persona compromesa amb el poble, enamorada del meu país, Andorra. M’interessen els joves i em preocupen els ciutadans, els pares i els polítics, que no els donen l’oportunitat per demostrar com son de valuosos els nostres adolescents.

L’educador o el treballador social són eines importants i necessàries de la nostra societat per ajudar els pares que estan en l’etapa de l’educació; no hi ha un manual d’instruccions i ningú és perfecte, cada persona o família, porta el seu propi ritme, les necessitats són diferents, cal posar-se les sabates i empatitzar amb ells. No hi hauria d’haver etiquetes, hauríem de tenir la capacitat de posar-nos al lloc de l’altre.
I per acabar aquesta carta dir que  el Govern ha d’invertir més en el poble. Massa fan els educadors i treballadors socials amb les poques eines i recursos dels que disposen...

El poble ha d’ajudar en el que pugui per facilitar el treball i tenir uns adolescents amb ganes de viure, ser valorats, que els tinguin en compte i que tinguin l’oportunitat de demostrar-ho. Són el nostre futur i només tenim una vida. No podem assajar, cal actuar, acaronar-los amb afecte, paciència i límits i incloure’ls en l’etapa de la maduresa.
Els adults, no van ser joves un dia?

La família d’aquests joves i jo, volem felicitar els amics per demostrar la seva valentia, el seu sentiment d’amistat i tot el seu suport en aquests dies. GRÀCIES DE TOT COR.
Aquestes paraules són de la mare d’un d’ells: «A vegades pensem que son les males companyies que fan els nostres fills... i no és veritat. Quan et veus en el lloc que jo em vaig veure, aquella nit... només desitges que el teu fill es desperti perquè vegi els amics que té.