Francesc Guillaumet Periodista

Calaveres atònites, la darrera novel·la de Jesús Moncada, arrancava a l’Estació d’Autobusos de Lleida. Narrava el viatge de Mallol Fontcalda, un jove advocat de Barcelona, de camí cap a Mequinensa. Havia elegit aquesta població de la Franja, al límit del Baix Segre, per preparar les seves oposicions a l’Administració de Justícia. I és precisament en aquest trajecte on se succeeixen algunes de les situacions més divertides de tota l’obra del genial escriptor. L’autocar doncs, com a espai literari, sempre ha estat una constant en els relats dels bons narradors. Ho va fer Jesús Moncada, hi va recórrer també Josep Pla i ho va repetir Pep Coll. I en els autocars vaig pensar aquesta setmana en ser sabedor de la vaga convocada pels treballadors de l’Alsina Graells (ara Alsa) per reclamar que se’ls abonin les dues hores que dediquen a preparar i netejar l’autocar abans i després de cada trajecte (des de l’època de la crisi només se’ls pagava una d’aquestes dues hores) i ara reclamen, segurament amb justícia, que se’ls torni a compensar aquesta feina.

Deia que Jesús Moncada va triar l’autocar per començar la que va ser (malauradament) la seva darrera novel·la. Totalment recomanable per qui no l’hagi llegida, Calaveres atònites comença amb el trajecte en cotxe de línia de Lleida a Mequinensa. Ambientada a l’entorn de la meitat del segle passat, Moncada retrata a la perfecció tot el que passava en aquest mitjà de transport, en una època en què el cotxe particular només estava a l’abast de les grans fortunes i tothom que s’havia de moure pel territori ho havia de fer en autobús o en tren. Moncada, a través del narrador omniscient, Mallol Fontcalda, es fixa en un rètol que hi havia just darrere del xofer. Hi deia: «No molestar al conductor». Tot i aquesta advertència, el protagonista de Calaveres atònites explica que tothom feia exactament el contrari. I és que qui més qui menys feia petar la xerrada animadament amb el conductor, que alhora donava instruccions al passatge per evitar que els motoristes s’adonessin de la sobreocupació del vehicle.

Però si Moncada va triar el cotxe de línia per ambientar una de les seves històries més brillants, Josep Pla va fer tres quarts del mateix uns anys abans. A De l’Empordanet a Barcelona, l’autor de Palafrugell narra també totes les vicissituds que es van succeint en el trajecte des del capdamunt del país fins a la capital de Catalunya. En aquest cas, Josep Pla va parant a cada poble per explicar-ne les seves particularitats. La idiosincràsia de l’agricultura empordanesa en els primers anys de l’arribada del turisme a la Costa Brava, la història d’un rellotger dels de tota la vida o els comentaris al volt que va escoltant durant el viatge són algunes de les anècdotes que formen part d’una obra que té l’autobús com a protagonista i que acaba prenent forma literària gràcies a la ploma privilegiada del que segurament ha estat un dels autors més brillants de les lletres catalanes. A través d’aquest relat també es pot copsar bona part de la sociologia de la Catalunya de mitjans del segle XX i el que és, en definitiva, un país en transició d’una economia basada en l’agricultura i el sector primari a una nova forma de producció amb el turisme i el comerç com a principals protagonistes.

Explicava al començar aquest article que tot això ve a tomb per la vaga que han anunciat els treballadors de l’Alsina Graells. I és que aquesta companyia, que connecta Andorra amb Barcelona i que gestiona la majoria de les línies de les comarques de Ponent, és un referent històric per a molta gent. Tant és així que fins i tot Pep Coll va publicar fa uns anys una novel·la negra amb el cotxe de línia com a protagonista. Es titulava L’abominable crim de l’Alsina Graells i portava al terreny nostrat el que altres escriptors han ambientat en altres mitjans de transport com l’Orient Express fent bona aquella màxima que una bona obra literària es pot ambientar a tot arreu. Tant se val doncs si se situa al Mississipí, a les Highlands d’Escòcia o a Mequinensa, com va demostrar Jesús Moncada. Ara bé. No només de relats literaris es podria parlar del cotxe de línia estant perquè jo mateix he viscut moltes d’anècdotes a l’Alsina Graells. Sense anar més lluny, com que cada any me n’anava a passar part de l’estiu amb els padrins d’Artesa de Segre, de pujada i baixada fins a Balaguer m’ho havia passat de primera. Una vegada vaig conèixer un aventurer que em va explicar que recorreria tota Lleida amb mula (i l’endemà vaig veure a La Mañana la seva foto amb el titular de «El Quijote leridano»). Ja de més gran m’havia trobat amics de la Seu i Puigcerdà que baixaven cap a Lleida a estudiar i fèiem petar la xerrada després d’uns anys sense haver-nos vist. O simplement, gaudia del paisatge de l’horta i de secà que convivia a banda i banda del trajecte amb la mirada obligada cap al Castell de Montsonís i el Congost de Salgar just sortint d’Artesa. Per tot això quan es parla de l’Alsina Graells i de la reivindicació dels seus treballadors no puc més que desitjar que tot plegat arribi a bon port. Ni que només sigui pels bons xofers i revisors que durant tots aquests anys viscuts amunt i avall de l’antiga C-1313 han fet del viatge un element agradable amb un plus de professionalitat que supera la simple jornada de vuit hores (com correspon a la gent d’ofici que viu la seva feina amb passió). Tant de bo, doncs, la cosa se solucioni aviat i empresa i plantilla atansin postures. Tothom ho celebrarà perquè l’Alsina Graells ja forma part de l’imaginari de la nostra història.