Les costures
No sé ben bé com iniciar l’escrit d’avui. Imagino que hauré de formular un parell d’advertències. La primera és que es tracta d’una opinió personal, i la segona que m’abstinc de jutjar una posició o l’altra que sobre el tema ja s’han expressat. Bé, de fet només n’he llegit posicions d’una banda. I bé, les dues advertències se li suposen als articles d’opinió. En fi, què va passar durant la nit de la Festa Major de Sant Julià?
Penso que, en realitat, no es va tractar de res extraordinari. Però hi ha hagut una àmplia resposta i algun escarafall, com sempre. I hem comentat les imatges al voltant d’una taula, mentre esperàvem el sopar els dies de festa major. I potser no hauria d’escriure sobre elles i ells, per no allargar més la història. Rebel·lia adolescent per a uns, la més absoluta manca de valors per a uns altres. Discussions, parlar per parlar, les drogues, etc. I tot i això, alguna cosa se’ns escapa.
No ho tinc gaire clar però jo diria que una festa no és el que a poc a poc, per l’ensopiment, comencem a pensar que és: una lleu sessió de ball després de sopar, un parell de copes i bona nit. Una festa posa en joc multitud d’energies socials que quan desborden el canal de la música i de l’alcohol es transformen en quelcom poderós. Probablement –em puc equivocar– aquells nois i noies van alliberar sota el paraigua del grup –la massa– les energies i ànims que la vida quotidiana soterra en la norma. No s’ha de perdre de vista que l’andorrana és una societat fortament normalitzada, amb unes possibilitats de vida molt determinades, que deixa poc marge a estils de vida que fugin de l’imperatiu del treballa i consumeix.
Siguin joves precaris i precàries –que n’hi ha, i molts– o honorables hereus, la gent que va voler tallar la carretera –poc després de donar per tancada una jornada de festa major, que per la seva natural activitat ja barra el pas al trànsit– segurament va sentir que feia una cosa pròpia, sobirana, la idea i la capacitat dels quals triomfava, i que ho feia per primera vegada en un temps. I això, que podríem associar al que considerem capacitat d’agència, no es fa cada dia –de fet, quan parlem de superació en l’esportista amateur parlem d’una de les vies legítimes que existeixen per experimentar aquest sentiment. Volien, potser, tallar la norma?
Pel mitòleg Joseph Campbell el que cal és generar mitologia, perquè el mite seria una entitat integradora, aglutinadora, que amb els seus ritus de pas –de la infantesa a la condició adulta– inscriu en els cossos i les ments dels individus els significats de viure en comú, de conviure. La manca d’un relat –som sempre en aquesta dimensió– desorientaria els joves. Poden cercar a YouTube el fragment on ho enuncia (Una sociedad sin mitología). Ell parla de la delinqüència juvenil, la de veritat, una onada que als setanta i vuitanta recorregué occident fruit de la crisi i d’una carència mitològica i material: la desestructuració de la classe obrera i de les institucions del benestar. Campbell no parla tan sols de relat, també ho fa de misteri. I els diners de misteri no en tenen, si en tens consums, si no en tens no. Aquest és el nostre mite. Potser seria recomanable més imaginació i menys norma, o la hipocresia no donarà per amagar les costures.