Nit de gala
Era una nit de gala. Al gran teatre del Liceu de Barcelona es representava Madama Butterfly, amb l’esperat retorn a la ciutat d’una de les artistes més estimades i respectades pels aficionats a l’opera, Victoria de los Ángeles. La Maria va baixar amb parsimònia les escales fins al saló de la casa enfundada en un elegant vestit de Pertegaz i amb guants llargs de seda blanca. L’àvia la va mirar detalladament de dalt a baix, fent un gest d’aprovació. Ja hi eren tots. Ells de rigorós smoking negre i de llarg, elles. La tornada de la soprano, aquell octubre del cinquanta-dos era tot un esdeveniment, fet que aquella nit s’afegia per a la família la presentació en societat de la Maria, la filla gran.
El xòfer els va portar a tots a La Rambla deixant-los just a la porta del teatre, on els assistents anaven arribant sota l’atenta mirada d’encuriosits veïns que no es volien perdre l’espectacle que sempre suposava una nit de gala. La família va enfilar escales amunt fins a la seva llotja, a la primera planta. Aquesta estava just enfront de l’escenari i revelava la categoria social de la família. El Liceu no tenia llotja reial, al contrari respecte al que succeïa amb d’altres teatres d’òpera com els de Moscou, Milà o Viena. La ubicació de la llotja identificava socialment els propietaris. Així, la primera planta era la més noble, després la seguien la segona i la tercera, a les quals s’hi podia accedir amb ascensor, mentre que a les plantes quarta i cinquena s’hi accedia només per unes escales. Diuen que era allà on es trobaven els veritables amants de la música.
La Maria va gaudir d’aquella nit des del primer instant. L’emblemàtic teatre mostrava tot el seu esplendor a les nits de gala amb totes les llums enceses, inclosa la impressionant làmpada del sostre del teatre, que es baixava només en nits molt especials. Asseguda a la butaca de la llotja i amb els monocles, la Maria observava atentament els vestits de les joves assegudes al seu voltant. Va ser llavors quan la seva mare va aprofitar per explicar-li una anècdota familiar:
-Maria, un dia estaven asseguts aquí mateix els teus besavis observant amb els monocles els coneguts d’altres llotges, quan el besavi Miquel va comentar a la besàvia: Mira, allà hi ha el Pere Feliu amb la seva querida-. Llavors la besàvia, va agafar els monocles, els dirigí cap a la llotja dels Feliu , se la va mirar de dalt a baix i molt seriosament va dir: La nostra és més maca-.
La Maria i la mare estaven comentant l’anècdota quan es va sentir el tercer avís. La llum es va anar apagant i el teló va pujar. La tràgica obra de Puccini i la meravellosa veu de la soprano catalana van crear una atmosfera única. En el segons acte durant l’ària que canta Ciao-Ciao San , Un bel dì vedriemo, el silenci i l’emoció van produir l’èxtasi, com poques vegades s’havia viscut a l’amfiteatre barceloní. Les llàgrimes van aflorar en la jove Maria, que es va sentir absolutament commoguda i desbordada per les seves emocions. En acabar, un ensordidor aplaudiment que provenia de la quarta i cinquena planta es va anar estenent per tot el teatre. Durant més de vint minuts el públic, de peu dret, va estar aplaudint i cridant bravos. La comunió i l’admiració entre l’artista i el seu públic es va fer en aquell moment totalment palesa. La representació va ser un gran èxit i la Maria va recordar aquella nit tota la seva vida.
La soprano catalana, Victòria de los Ángeles, no va tenir una vida fàcil, però ella va saber protegir la seva intimitat i mai va exhibir els seus problemes o dificultats. I va saber transmetre tots els seus sentiments i emocions a través de la seva veu. Podia haver sigut una diva, però es va estimar més ser una dona.