L’antena ben ancorada
Els vents o tirants que es col·loquen per assegurar una antena li aporten estabilitat. La seva necessitat és major com més alta vol ser aquesta. Han d’estar ben ancorats en terra ferma i a una distància curta. Quan la tempesta de la pandèmia s’ha desencadenat amb violència i ha envaït sense contemplacions continents, països grans i petits, ciutats i pobles, ens hem de demanar pels seus efectes a mig i llarg termini a casa nostra. Les dràstiques mesures, que s’han vist obligades a adoptar les autoritats polítiques, tenen conseqüències en la societat i en l’economia. De cop ens hem trobat confinats, les empreses amb la persiana baixada i les fronteres closes. La Covid-19 ha estat un primer avís sobre la nostra vulnerabilitat. Cal fer l’esforç d’extreure’n lliçons i pautes de comportament que siguin útils per a les properes adversitats.
Andorra i el Pirineu han sofert, com els que més, les conseqüències de la greu situació viscuda i s’ha posat novament en evidència el seu aïllament. Amb les fronteres nord i sud tancades a pany i clau, s’han trobat sols, separats dels veïns, àdhuc dels més immediats, com va succeir en ocasió dels dramàtics aiguats del 1982. I tant Andorra, com l’Alt Pirineu català i l’Arieja, han hagut d’actuar bàsicament comptant només amb les pròpies forces.
Però les crisis poden ser també oportunitats. Ho seran només si es mira més enllà de l’horitzó de cada vall, de cada parròquia, de cada comarca o de cada municipi. Deia Kristalina Georgieva, actual directora general del Fons Monetari Internacional en una recent entrevista, que «hem d’avançar cap a una societat i una economia més resilients», davant dels enormes reptes que ens depara el futur: el canvi climàtic, el món digital, les ràpides mutacions que sacsegen la producció alimentària, industrial i dels serveis, el creixement sostenible, la globalització, l’equilibri natural, la sobrepoblació i les migracions, el model de la societat avui sotmesa al mercat, l’acció conjunta com a espècie humana...
Andorra i el Pirineu afronten una dura etapa de transformació en la que són necessaris ingents recursos econòmics. L’Alt Pirineu i l’Arieja confien en que podran obtenir la part que els correspon de l’important paquet d’ajuts que estan negociant la Comissió, el Consell, el Parlament i el Banc Central europeus. Seran ajuts sens dubte lligats a projectes concrets a proposar que vagin en la mateixa direcció que els grans objectius de la Unió Europea (UE) exposats a l’inici del seu mandat per la presidenta, Úrsula von der Leyen. El Principat d’Andorra, que no és membre de la UE, per la seva part, està obrint la viabilitat d’obtenir fons de diversos organismes internacionals, en una difícil conjuntura.
Estem convençuts que una de les més sòlides opcions és l’establiment de llaços intensos i estables de cooperació entre els pirinencs amb la creació de l’Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus promoguda fa uns mesos pels signataris del Manifest dels 300. Amb una compartida gestió dels serveis sanitaris, de les polítiques de rellançament industrial i agrari, de les directrius de protecció de la natura i del paisatge (l’acord entre els Parcs Naturals de l’Alt Pirineu, Andorra i l’Arieja marca el camí), de les infraestructures bàsiques (carreteres, vies fèrries, aeroport), de la política energètica, dels estudis universitaris i de formació professional, etc., poden fer front, amb una base demogràfica i territorial més consistent, a un futur que ja truca a la porta. Per què no pensar que pot accedir-se a subvencions europees per a projectes específics que afectin a tota l’àrea? Quin formidable exercici de diàleg i de prognosi i acció conjunta per a les administracions públiques i per als agents de la societat i de l’economia! Quin horitzó tan il·lusionant per als joves pirinencs durament afectats per la crisi de fa 10 anys i per la d’ara, que els priva de poder-se instal·lar al territori, i per les que vindran, si no s’actua diferentment i no es sumen els actius.
Ens cal l’antena andorrana ben ancorada, per a ser més forta, amb els vents lligats al vessant nord i al vessant sud de la serralada per a, no només resistir l’embat dels futurs daltabaixos, sinó poder pujar més alta per arribar més lluny, assolir més claredat de sintonia i aconseguir millors continguts de captació.