Montserrat Ronchera Consultora

Estic en mode nostàlgic, segurament com moltes altres persones. Serà per la crisi del Covid-19 o per l’arribada dels primers freds de la tardor, o més simplement per veure com els éssers estimats més grans marxen deixant un buit difícil d’omplir, o potser una mica de tot? Es fa costa amunt veure com les generacions van passant i com cada cop queden menys testimonis d’una evolució accelerada, de la que els més joves no han estat partícips ni en tenen gaires coneixements.
Qui recorda, per exemple, el padrí o la padrina explicant quan van posar la llum al poble o l’aigua corrent a la casa, o com havien de portar de petits un trosset de llenya per posar a l’estufa de la sala on feien classe per escalfar-se, o quan acompanyaven la mare a fer bugada al safareig. Pels més urbans: quantes àvies han explicat que a principis del segle XX —quan es va començar a posar roba de color als bebès— el rosa estava destinat als nens i el blau a les nenes i que no va ser fins passada la segona guerra mundial quan els grans magatzems van intercanviar colors i tendències? O el descobriment de la màquina de cosir per part d’unes mestresses de casa polivalents, que sabien fer de tot. Pel que fa als avis: quants han explicat com recordaven l’aprenentatge de la conducció i el seu primer automòbil?
La generació posterior tampoc ha pres el temps d’explicar que ha estat una de les que més canvis ha conegut, sobretot en l’àmbit tecnològic. Persones que de petites jugaven a l’osset i escrivien amb ploma i tinta, van passar de grans a mirar la televisió, a aprendre a manejar ordinadors o a utilitzar telèfons mòbils. Què dir dels amants de la música aficionats als vinils, que van passar pels cassets i els CDs per acabar amb la música virtual. 
Els més ancians poden recordar la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial, l’evolució de les polítiques estatals amb coneixement d’una dictadura propera al sud i d’una democràcia al nord, amb l’aprenentatge d’ideologies polítiques que els van portar a lluitar i reivindicar. També recorden la Shoa, l’Alemanya dividida i molts anys després la caiguda del mur, la revolució cubana, la dictadura de Salazar o la més recent de Pinochet...
Uns esdeveniments, una història mundial i unes experiències personals que han forjat caràcters, personalitats poc comuns, amb un esperit de resistència molt superior al d’altres èpoques. I ara, per acabar-ho d’adobar, una pandèmia mundial com mai havien vist. I amb tot això, aquestes persones «grans» no solament veuen com la incertesa econòmica els tenalla, com la seva salut va minvant, com la societat els menysté cada cop més i com han de suportar el tracte paternalista de la majoria, que, com diuen ells mateixos, els prenen per imbècils.
Entenc el que senten. Tot allò que la societat posa al seu abast correspon a la imatge joiosa de iaios jugant amb els néts o fent exercici amb la rialla a la boca, o bé passejant sense por perquè tenen uns «bolquers» especials. Però com pot ser que es tingui tan poca consciència de la seva intel·ligència i de la seva vàlua?
Crec que una tasca imprescindible de la nostra societat hauria de ser sensibilitzar en el tracte a la gent gran —que, de fet, no ho és tant, en relació a l’esperança de vida— i, sobretot, posar en relleu la seva vàlua. En primer lloc, perquè és just i necessari, i, en segon lloc, perquè un dia nosaltres també serem ancians i, això és el que voldrem per a nosaltres?.