Comunitat de destí?
Són temps difícils, no hi ha dubte. Científics, experts, economistes, psicòlegs, passants i opinadors de tota mena en som plenament conscients i en fem una divulgació que, per òbvia que pugui semblar, no acaba d’arribar encara a la consciència de tothom.
A banda del sempitern tema de la pandèmia, anem trobant distraccions informatives: al sud, les manifestacions i tumults per demanar l’alliberament del raper Hasel o els escàndols dolorosos vinculats a can Barça; al nord, la condemna i l’empresonament gairebé segur de Nicolas Sarkozy per corrupció i tràfic d’influències; més lluny, les distraccions que ens continua oferint el prejubilat Trump, les lluites fratricides contra el cop d’estat a Birmània, les condemnes per desenes als opositors demòcrates a Hong Kong, i un llarg etcètera. Mentre tant, les notícies de casa nostra ens parlen de turistes madrilenys grafiters, de l’accident d’esquí de Mar Flores, de la «impossibilitat» de tenir turisme, o, evidentment, de tot allò positiu que podem viure dins del nostre país, sense saber però encara, per exemple, si hi haurà i com serà la celebració del vuit de març la propera setmana.
Tot i els esforços dels mitjans de comunicació locals o globals, no em sento gaire optimista —tampoc pessimista, cal dir-ho tot. Tinc l’estranya sensació que alguna cosa se’ns escapa i no sabria dir ben bé el què. Tenim un país meravellós, tant que cada cop tenim més residents estrangers que s’hi instal·len, amb grans mostres d’ostentació. Ben cert és que els confinaments han portat molts dubtes i canvis de plantejaments. La qualitat de vida esdevé prioritària quan, potser, ja ho era, però amb una perspectiva diferent: del viure portes enfora —festes, cinema, exposicions, viatges i similars— ens ha tocat passar al viure portes endins, redescobrir la nostra llar, aprofitar balcons i jardinets, recuperar el nostre territori. I és aquí on potser tinc la pedra a la sabata: quants són els que realment es poden permetre una llar còmoda i apta per a la convivència? Quants poden gaudir d’un trosset de gespa o d’un pati propi? Ja sé que em direu que el nostre preciós territori es troba a l’abast de tothom, però, creieu que és així realment? Sense referir-nos als nous i benestants residents, som conscients que la majoria ja érem uns privilegiats abans de la pandèmia i que ho seguim sent? I que a banda d’aquesta realitat n’hi ha una altra molt més gran, soterrada i silenciosa/silenciada? Em costa acceptar aquesta manca de perspicàcia, que no ens permet veure més enllà d’allò nostre.
«Crec que és necessari educar les noves generacions en el valor de la pèrdua. En saber moure’s en ella. En la humanitat que d’ella emergeix. En construir una identitat capaç de distingir una comunitat de destí, en la que es pugui fracassar i tornar a començar, sense que el valor i la dignitat es vegin afectats. En no ser un trepador social, en no passar per damunt dels altres per arribar primer». Aquestes darreres frases són de Pasolini, i sens dubte tenia raó. Però, jo em demano, si en uns moments de desfeta, tan importants com els actuals, no som conscients de la realitat, com podem transmetre als que ens segueixen la necessitat de construir una identitat per crear un canvi?