Kintsugi
Fa pocs dies vaig poder assistir a la presentació del llibre Kintsugi, de Joan Fontcuberta. Va ser una presentació íntima, d’aquelles a què ens té acostumats el Covid-19 en els darrers temps, però nogensmenys entranyable. Un llibre fruit d’anys de treball i de recerca de l’artista, patrocinat pel Ministeri de Cultura del Govern d’Andorra i editat per RM Verlag. La particularitat del llibre és —en primer lloc, i començant de l’exterior cap a l’interior— una enquadernació sòbria, minimalista, d’estil japonès i relligada amb fil d’or, recordant la temàtica del llibre: el Kintsugi.
Molt s’ha parlat del Kintsugi en altres ocasions, fins i tot jo mateixa m’hi he referit en alguna columna. Tanmateix, per als lectors que no acabin d’estar familiaritzats amb el tema, en faré una breu ressenya. La llegenda diu que un emperador japonès va trencar el seu bol de te, un bol ple de records i de vivències que cap altre podia reemplaçar, així que el va enviar a la Xina, on sembla que hi havia els millors artesans de la porcellana, perquè l’arreglessin. El resultat, però, el va decebre. Va demanar llavors a altres artesans japonesos que li proposessin una solució per recuperar les peces trencades. Només un va saber respondre amb sensibilitat i exquisidesa: va reconstruir el bol unint els diferents pedaços amb or, de manera a ressaltar i fer única la peça. D’aquí hauria sorgit l’art Kintsugi o kintsukuroi. Amb el pas del temps, més que un art ha esdevingut una autèntica filosofia de vida, que se centra en la resistència, la resiliència i la transformació dels objectes, però també de les persones.
Continuant amb el llibre, i un cop obert, es pot anar admirant fragments de les obres del Joan Fontcuberta, concretament de la seva col·lecció Trauma, i anar descobrint —directament o mitjançant transparències— com les imatges enalteixen, amb sensibilitat i estètica, la degradació que el temps ha imposat a les plaques fotogràfiques trobades en diferents arxius, entre d’altres el nostre Arxiu Nacional.
Per donar-hi certa transversalitat, Joan Fontcuberta ha comptat amb les aportacions escrites (breus) del filòsof i escriptor Xavier Antich, de l’editora Céline Fribourg i de jo mateixa, oferint-nos així la possibilitat d’explicar allò que ens han suscitat aquestes obres. Per la meva part, les obres em van portar a fer una reflexió sobre el valor de l’essència, sobre l’estètica de la imperfecció, sobre la bellesa de la metamorfosi, però també sobre el temps fugisser, sobre la memòria i les seves mentides, sobre l’evolució de les sensacions i de les emocions, i així ho he intentat transcriure en la meva aportació «La bellesa de la metamorfosi». Va ser una tasca d’introspecció involuntària i de reflexió conscient, a la que convido que facin tots aquells que «mirin» el llibre.
A més d’agrair a l’artista i al ministeri el haver-me permès participar en aquesta aventura, em cal precisar que Fontcuberta se m’ha revelat com un pensador visual, un comunicador i un pedagog. La seva empremta va més enllà de l’exposició que encara podem veure al Museu del Tabac, del llibre —que també podem veure, i adquirir, al mateix lloc— o dels tallers d’art que ha impartit: s’emmarca totalment dins la filosofia Kintsugi.