Viatgers de la vida
No tot haurà estat negatiu durant aquesta pandèmia. Aviat farà un any que em van convidar a participar a un grup d’opinió de viatgers que m’ha fet molt més agradables els diferents confinaments als quals he estat abocada. Es tracta d’un grup d’internautes que es va crear per poder compartir vivències, moments, espais, indrets, paisatges, curiositats, records, emocions, sentiments i tota una gamma infinita de sensacions que hom pot haver sentit en algun viatge, proper o llunyà en l’espai o en el temps. El requisit per formar-ne part no era altre que estar obert a l’imprevist i a la sorpresa, a la coneixença d’altri i al compartir experiències sense tabús.
Al llarg de gairebé 12 mesos ens hi hem ajuntat prop de 350 persones, no totes actives evidentment, però amb aportacions variadíssimes. Des d’orígens diversos, en diferents idiomes, i això amb una llibertat i una obertura destacables, en un marc de respecte i fraternitat sorprenent. El mix match resultant ha estat molt positiu i enriquidor.
Proust deia que l’autèntic viatge de descobriment no consisteix en cercar nous paisatges però sí en tenir una mirada amb uns ulls nous; aquesta representa, certament, la millor definició de les experiències compartides en aquest grup. Deixant de banda una sensibilitat confluent en les històries compartides, les curiositats a les quals donen accés, o el gaudi de comptar amb una visita guiada única i exclusiva, aquests intercanvis ens han permès oblidar-nos per uns instants de la Covid-19 i ens han portat a viatjar, somiar, planejar i, en definitiva, viure més enllà de la nostra pròpia realitat.
En el fons el grup ha estat un canal d’evasió. Cada viatge és diferent, no solament pel camí o pel destí, també ho és segons el viatger. Segons la capacitat, la sensibilitat i la llibertat de cadascú d’emocionar-se davant d’un paisatge, d’un monument o d’una obra d’art, però també després de saber-ho explicar i compartir.
L’experiència ha estat tan agradable que s’ha decidit passar de la virtualitat a la realitat i s’ha convocat una trobada dels membres del grup en els propers dies. Malauradament, aquest cop no hi podré assistir, però ho faré sens dubte en la propera ocasió.
Soc conscient que despertaré l’interès d’alguns lectors. Tanmateix, tot i ser un grup públic no hi cap tothom. No n’he dit el nom volgudament, ja que el què es pretén és mantenir-lo en el format actual, relativament íntim, un marc que permet invitar i recollir aportacions de viatgers, però no de turistes. Potser em direu, on és la diferència? Entenc que mentre que el turista marxa de vacances, el viatger va de viatge. Una redundància? No. El món està ple de turistes i, certament, segur que tots alguna vegada —o diverses— ho hem estat: allò de les vacances organitzades, que tant bé ha fet per la igualtat i la salut de moltes persones en els darrers 50 anys, allò que ens porta del nostre cau social a un altre cau, potser més confortable però igualment social. Però, quants s’atreveixen a ser viatgers? A seguir un cert atzar en la seva ruta, —si ruta hi ha— i a aturar-se o perdre’s per conèixer, olorar, tastar, intercanviar, comprendre i mirar sense presses ni bullici? I que, després, siguin capaços de compartir i de fer vibrar? N’hi ha i en conec alguns.