Francesc Guillaumet Periodista

No és cap secret que sempre he estat un defensor de l’Aeroport d’Alguaire. Sovint, quan en alguna tertúlia de ràdio o televisió algú arremetia contra la infraestructura, contestava que valia molts més diners la Línia 9 del metro. D’entrada pensava (erròniament, és clar) que des d’Alguaire podríem exportar a mig món. I és que la indústria agroalimentària de Lleida és una potència que s’hauria de poder gaudir d’aquest servei i em consta que no era l’únic que ho veia així perquè més d’un empresari també ho havia apuntat. L’aeroport va començar amb certa força. Amb vols a Mallorca, París, Frankfurt i Milà. Era, i és, tot un luxe volar des d’Alguaire. Ni que només sigui perquè és al costat de casa, perquè s’aparca davant mateix de la terminal (preciosa i integrada a l’entorn paisatgístic) i perquè no cal fer cues inacabables. Però més d’una dècada després de la inauguració de l’Aeroport d’Alguaire, amb un vol des de Barcelona a Lleida amb el president Montilla i mig govern a bord, la infraestructura només funciona ara com a espai per a la formació de pilots i pel desballestament, reparació i pàrquing de grans avions (també de boings). Per tant, doncs, poc a poc se li ha trobat una utilitat, ni que no sigui la de l’exportació ni la de viatgers. En aquests moments pràcticament només es pot viatjar a les Balears. Per això quan dijous passat vaig veure que Andorra està a punt de noliejar vols a Madrid des de la Seu d’Urgell (cal veure encara la companyia que ho farà) vaig pensar que almenys al Pirineu la cosa està més ben encarada.

Però anem a pams. Al d’Andorra-La Seu també li ha costat aixecar el vol. Ni que només sigui pel viacrucis que va representar l’autorització del sistema d’aterratge via GPS. Que la pista estigui ubicada en un entorn de muntanya no hauria de ser excusa per la demora que es va patir, ja que a aquestes alçades està tot inventat i si la enginyeria és capaç de fer un túnel per sota el mar més ho hauria de ser per garantir maniobres d’aproximació en condicions climatològiques i d’orografia adversa. Però deixem a part aquest contratemps perquè la iniciativa del Govern d’Andorra sembla que arribarà a bon port. Al mes de desembre està previst que ja es puguin començar a operar els vols des de la Seu fins a Madrid, amb aeronaus d’almenys 48 places i dos cops per setmana, coincidint lògicament amb els fluxes de viatgers que el turisme d’Andorra demana. Per fer-ho el Govern s’hi gastarà uns quants diners. Concretament 650.000 euros l’any però és que quan es va inaugurar Alguaire la Generalitat també finançava les companyies que hi operaven perquè es poguessin noliejar vols cap a Mallorca, París, Frankfurt i Milà. Segons va explicar el ministre d’Economia, el liberal Jordi Gallardo, el full de ruta del Govern no s’atura amb els vols a Madrid, sinó que si funcionen es farien extensius a París i Lisboa, dos destinacions que són claus per Andorra. Primer perquè la relació amb França, per raons de veïnatge, és constant. I segon perquè Portugal té molts dels seus ciutadans vivint i treballant a Andorra des de fa moltes dècades, de manera que atansar els dos països (via Catalunya, és clar) és una manera interessant de fer més estret el vincle.

Ara bé... Funcionaran els vols a Madrid? Des del meu modest punt de vista em penso que sí. Que des de Barajas es pugui arribar a la Seu amb poca estona i després agafar la carretera per anar fins a Andorra és una bona manera d’escurçar els temps de viatge i de fer més atractiu el Principat. D’alguna manera que es posin en marxa aquests vols entre ambdues ciutats també hauria de suposar una sèrie d’oportunitats per l’Alt Urgell. I és que en temps de teletreball qui sap si seran molts els ciutadans espanyols que optaran per ubicar la seva residència al Pirineu o si alguna empresa es fixarà en els avantatges que pot suposar aquesta iniciativa per explorar inversions i possibilitats de negoci. Per tant, l’important en aquests casos és fer una aposta decidida pels vols (al capdavall l’Administració ha d’acompanyar les iniciatives que serveixin perquè l’economia tiri endavant) i fer d’efecte multiplicador perquè puguin fructificar altres rutes d’ara endavant, com sembla que és la intenció de l’Executiu. 

Fet i fet, si la setmana passada parlava de la importància de la construcció d’una línia de ferrocarril per «desenclavar» Andorra, aquesta faig esment en una altra via que servirà per connectar el país amb el món, ja sigui amb Madrid (com a primera estació) o amb altres ciutats europees com París, Lisboa o les que siguin. Ja és casualitat, també, que la setmana en què l’Aeroport del Prat ha estat protagonista de l’actualitat catalana i espanyola, amb la negativa del govern de Pedro Sánchez de tirar endavant l’ampliació al no veure «consens» en la Generalitat Andorra hagi comunicat una bona notícia com la que representa aquests vols. Són casualitats del destí però mentre un aeroport s’estanca (l’ampliació és necessària, tant com ho és la salvaguarda dels aiguamolls que la frenen) un altre comença a aixecar el vol.