Body positive
Fa uns anys ens va arribar, des dels Estats Units –com és habitual en les tendències– el moviment body positive, que primer es va expandir als països nòrdics europeus per arribar, al voltant del 2007, als països del sud. Aquest corrent –que volia aportar la visió positiva del cos humà– va anat fent taca d’oli en àmbits tan diversos com la moda, la bellesa, la publicitat, però sobretot en el món del màrqueting i de la comunicació, per allò que tots tan bé sabem: les tendències s’han d’aprofitar i exprimir si algun benefici se’n pot treure.
La qüestió és que aquest moviment social ha tingut i té encara molts adeptes. Es tracta simplement d’acceptar i de fer acceptar tots els cossos, independentment de la seva talla, raça, gènere, discapacitat, peculiaritats distintes als estereotips estètics imperants. Una actitud sens dubte inspiradora, desterradora de complexos, i en la què molts han cregut, encara què el desafiament als estàndards de bellesa de cada època –i concretament de la nostra– és tan immens i té tant recorregut, que encara seran necessaris molts més anys de sensibilització per a què canviïn les coses. Es fa difícil citar celebritats que s’hagin apuntat en aquest corrent ja què, per sort, n’hi ha moltes. Les més conegudes per les generacions actuals són, sens dubte, Lady Gaga, Kim Kardashian o Jennifer López, que presenten i ressalten els seus cossos i les seves imperfeccions com una senyera en el món de l’espectacle. En la moda, veiem com Winnie Harlow –una escultural model que pateix vitiligo–, Lourdes Leon –filla de Madonna, que ha deixat de depilar-se– o actrius de talla XXL o d’edats avançades, desfilen tranquil·lament.
Diverses corrents transsexuals o transgènere s’han apuntat al moviment, com l’actriu trans Ellen Page, que renuncia al gènere femení i es transforma públicament en Elliot Page. En l’àmbit de la moda Pauline Ducruet, neta de la imponent Grace Kely, crea i vesteix una línia de moda unigender –nova terminologia per l’antiquat unisex. Malgrat aquests exemples, també en trobem altres molt més inspiradors en la lluita per reprendre la positivitat en l’acceptació de la diferència.
La jove model francesa Alice Detollenaere va reiniciar les desfilades –presentant roba interior– 12 dies després d’haver patit una mastectomia per un càncer, donant un magnífic exemple de valentia, però també d’acceptació i positivisme. Un altre referent és sens dubte Sinéad Burke, una jove irlandesa escriptora, influencer i model que pateix acondroplàsia (nanisme), que s’ha convertit en activista per la inclusió de les persones amb discapacitats, en tots els àmbits, i per la posada en pràctica del disseny inclusiu.
Perquè ens costa tant retornar als orígens? El cos de cada persona és seu, únicament seu, no pertany a la societat, no ha d’estar sotmès a cap judici, ni tan sols al propi. El cos en sí és una obra d’art, un miracle de la biologia, sigui com sigui. L’hem d’acceptar, l’hem de cuidar i sobretot l’hem d’estimar. Però també hem d’acceptar els cossos dels altres. Allò que en diuen inclusió o, simplement, respecte.