Maremàgnum
Si en l’anterior columna feia una al·legat pel body positive, la realitat quotidiana em demostra que no estic en la ona: les actituds arcaiques segueixen més vigents que mai. Aquests dies les xarxes van plenes de comentaris al voltant de l’anunci que ha fet el servei postal noruec Posten, un anunci tendre i disruptiu que celebra els 50 anys de la despenalització de l’homosexualitat al país, i en el què el Pare Noel viu amb en Harry una bonica història d’amor entre homes madurs.
M’ha sorprès que, amb l’evolució que ha tingut la nostra societat, aquest tipus d’anunci encara pugui crear polèmica o interpel·lar i suscitar nombroses opinions –algunes molt desafortunades– al voltant de l’homosexualitat, de la maduresa/vellesa, o de la irreverència front a les tradicions. Serà que soc una solipsista i només vull acceptar la meva pròpia realitat? Serà que soc una ingènua i crec que el món és millor d’allò que és realment? En una època en què, en diferents àmbits, les paraules més reeixides són integració i inclusió, o en què es busquen –potser més enllà d’allò que seria raonable– expressions políticament correctes per llimar diferències descriptives de les realitats físiques o sexuals d’algunes persones, com pot ser que encara puguem veure, escoltar o llegir comentaris discriminatoris?
No és que tinguem un món que evoluciona a dues velocitats, sembla, malauradament per a nosaltres, que hi ha moltes més velocitats i realitats que dues. Per tant, segueix havent-hi racistes, xenòfobs, masclistes, negacionistes, homòfobs. Però, espereu un moment: això no és un reflex de la llibertat individual? Tants caps tants barrets, com deien abans, cadascú és lliure de creure el què vol. Així doncs, he d’acceptar la diversitat en el sentit més ampli? Tots som com som, variats, plurals, diversos, amb tantes fòbies o fílies com persones som al món? On es troba el límit entre la llibertat personal i la responsabilitat individual? Què és allò tolerable i allò intolerable, també és variable la tolerància? Existeix la responsabilitat col·lectiva, aquella que es basa en la comunitat i les seves normes de convivència? Podem ser solidàriament responsables de les culpes d’altres?
Disculpeu que us traslladi la meva confusió, però amb tot el que m’arriba pels mitjans de comunicació –que si vel sí, que si vel no; que si vacuna sí que si vacuna no; que si gènere sí que si gènere no; que si inclusió sí que si inclusió no; que si escalfament global sí...–em trobo al mig d’un maremàgnum. A diferència de Bob Dylan, el desgavell no és un dels meus amics. En teoria, hauríem d’haver après mitjançant la història, i la nostra pròpia experiència, que hem de pouar una mica de llum en el passat per il·luminar el nostre camí d’avui i potser de demà, però no sembla que haguem après res. Reinventar-se és fonamental per a l’evolució humana, sabent que l’individualisme no ha portat enlloc, o sí: a l’extinció. Reflexionem, jo la primera, sobre les paraules de Björn Larsson: l’individualisme generalitzat fa que manqui solidaritat, amor i amistat per evitar els efectes perversos de la llibertat.