Uns Jocs Olímpics pels Pirineus
Dijous passat em van trucar des de Presidència per avisar-me que l’endemà hi hauria novetats sobre els Jocs Olímpics d’Hivern. El primer que vaig preguntar va ser per la data de la consulta (atès que aquest era un requisit sine qua non per tirar endavant o no la iniciativa). No em van revelar la data però sí que em van avançar que l’enquesta que el govern de la Generalitat havia encarregat al respecte (sense dir-me’n els resultats) havia anat força bé. Com és obvi en aquests casos el sondeig es va filtrar a les poques hores perquè quan una cosa la saben més de dues persones ja comença a córrer a velocitat de creuer. I el resultat, com em van dir, era molt bo. El 73% d’habitants de l’Alt Pirineu i Aran i gairebé el 74% dels catalans estan d’acord amb la celebració dels Jocs perquè creuen que serà bo pel territori. Jo diria que ara només falta voltar però aquest referèndum em penso que es guanyarà amb certa facilitat.
Personalment no he entès mai que es recorri a una consulta prèvia per decidir si es presenta o no la candidatura pels Jocs d’Hivern del 2030 (altra cosa és que el Comitè Olímpic Internacional els concedeixi). I no ho entès mai perquè em penso que aquesta és una de les iniciatives més interessants que ha plantejat mai Catalunya. D’altra banda, com explicaré més endavant, tampoc ho critico perquè votar sempre em sembla una bona mesura. D’entrada faré algunes consideracions al respecte. Són els arguments que sempre utilitzo per defensar els Jocs però em penso que no està de més tornar-los a plantejar. Tothom sap que un certamen d’aquestes característiques comporta inversions i el Pirineu en necessita moltes. Terra massa vegades oblidada, tant a nivell d’infraestructures i de comunicacions com de xarxa d’internet, el Pirineu necessita inversió per assegurar el seu futur, captar talent, evitar la despoblació que l’afecta des de fa molts anys i mirar cap endavant amb garanties. Com a lleidatà sempre reivindico tres coses: la millora de l’Eix Pirinenc (especialment el Port de Perves i el Port del Cantó) i l’eixamplament de la N-230 entre Pont de Montanyana i Pont de Suert perquè l’accés des de les terres de Ponent cap a la Val d’Aran i França i a la inversa sigui molt més fluid que el que és ara. D’altra banda al Pirineu li cale un internet digne de tal nom. A l’època del 5G la velocitat de la xarxa és encara molt millorable i això impossibilitat captar empresa, talent, professionals liberals que amb la pandèmia voldrien deixar la gran ciutat i buscar un entorn privilegiat com el de les nostres muntanyes i que ara no ho poden fer precisament per aquest problema de comunicacions tecnològiques.
I algú dirà. I això no es pot fer sense uns Jocs Olímpics? Segurament sí. Com també s’hauria pogut millorar Barcelona sense l’èxit del 92. Però el cas és que ni es feia llavors ni es fa amb el Pirineu. Potser per falta de recursos econòmics, potser per falta de polítiques que tinguin aquest territori en el seu punt de prioritats o potser per desconeixement. Sigui el que sigui els Jocs han de servir per aconseguir millores que ni s’han fet ni se les esperen. Per tant, benvingut sigui aquest certamen més enllà dels èxits esportius i del prestigi que pot portar per les pistes, palaus de gel i infraestructures existents i les que es construiran. Ara bé. Perquè això sigui un èxit cal que Catalunya obri els Jocs al Pirineu. Com va dir la consellera d’Exteriors, Victòria Alsina, cal per exemple que Andorra sigui soci d’aquesta aventura. Com ho hauria de ser també l’Aragó i França. Els Pirineus s’han d’entendre com un tot. No són patrimoni de Lleida, de Girona, de Catalunya, de l’Aragó, d’Andorra, d’Occitània ni de la Catalunya Nord. Sinó que són unes terres que expliquen una cultura i unes maneres de fer que també cal pensar-les en global. De la mateixa manera que les pistes d’esquí de Catalunya i la infraestructura turística són d’excel·lència l’aposta de la Generalitat serà molt més forta si hi suma també les pistes d’Andorra, el Palau de Gel de Canillo i la seva experiència turística. I el mateix es pot dir de l’Aragó. Aquesta, doncs, és una oportunitat que cal aprofitar i un cop lliure el camí per presentar la candidatura cal que les institucions catalanes busquin sinergies amb el Principat i tots els altres territoris citats. D’alguna manera, l’experiència es pot reivindicar per altres objectius, com pel que fa en l’àmbit de la cultura, el patrimoni o els serveis sanitaris i educatius. Fer permeable les fronteres per compartir objectius guanyadors, que aniran en detriment del territori, de l’economia i de la seva gent sempre és una aposta guanyadora.
I acabo amb el referèndum. No seré jo qui critiqui que es doni la paraula a la ciutadania del Pirineu perquè es pronunciï sobre si vol o no els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Jo sempre defenso que preguntar a la gent hauria de norma i no excepció, com es fa a Suïssa, que pràcticament tot es decideix a través dels referèndums. Per tant, si el Govern planteja aquesta votació benvinguda sigui. Coneguts els resultats, però, serà el moment de començar a treballar de valent amb la mirada posada en el 2030. Som-hi doncs.