I ara, l’òmicron sigil·losa
Seria per riure si no fos perquè tot el que hem passat no ho és. Quan a Catalunya encara estem immersos en la sisena onada de la pandèmia (suposo que al Principat d’Andorra deu anar més o menys per igual) ara ens diuen que s’ha detectat una altra soca del virus: l’òmicron sigil·losa. S’ha de reconèixer que el nom està ben trobat perquè pel que diuen (ara caldrà provar-ho) s’escapa a la detecció de les PCR. Per tant, com indica el nom, deu entrar com aquell qui no vol la cosa i poc a poc va colonitzant països i nacions. Per això és sigil·losa, que és el mateix que silenciosa o cautelosa. Una variant molt murri per dir-ho en termes ben nostrats.
El que deia: faria riure si no fos que aquesta pandèmia s’ha emportat moltes vides i ho ha posat tot damunt davall. Però què vol dir que s’escapa de les PCR? Com detectarem els casos asimptomàtics així? Això vol dir que com que no els podrem caçar al volt podrem començar a fer vida normal estiguem en contacte o no amb algun positiu? Això representa el principi del final de la pandèmia? Si ens atenem al fet que ara ja està demostrat que òmicron és molt més benigna que les altres soques i que aquesta diuen que va pel camí potser podrem començar a treure el cap aviat, no?
De fet si analitzem els missatges que van donant les autoritats sanitàries sembla que la cosa hauria de tendir a normalitzar-se aviat. Potser a la primavera. O potser cap a l’estiu. El primer en obrir aquesta finestra d’oportunitat va ser el Govern d’Espanya. Fa més de tres setmanes el diari El País va revelar que l’Executiu que presideix Pedro Sánchez ja està fent plans per començar a tractar com una grip la covid-19. Això vol dir que es deixarien de comptar casos com fins ara i que només a través dels centres centinella (els hospitals de referència repartits per tot el país) s’anirien reportant els casos per fer-ne una extrapolació. Més o menys això és el que s’ha fet tota la vida quan ha arribat l’epidèmia de grip, una malaltia, per cert, que ara sembla que gairebé hagi desaparegut.
Uns dies més tard, el Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, es pronunciava en aquesta mateixa línia. Amb tots els condicionants possibles i amb tota la cautela del món, el conseller també deia que les coses anirien cap aquí si no hi havia complicacions i sorpreses que fessin variar el rumb de les autoritats sanitàries. I és que no s’ha de deixar de banda que aquesta malaltia ens ha donat (i encara pot donar moltes sorpreses). Argimon, a més, parlava de flexibilitzar les quarantenes, que ara són de set dies, i avançava una mica cap on aniran les coses.
Poc després, un alt responsable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) també transitava per aquest camí en una compareixença de premsa. Fet i fet, doncs, sembla que poc a poc ens podrem començar a desempallegar de la fase més dura de la pandèmia. Això, que quedi dit, amb tots els condicionals del món perquè el coronavirus no deixa de donar sorpreses.
Si mirem la història de la humanitat no és estrany que això sigui així. De pandèmies n’hi ha hagut diverses durant tota la història: la pesta negra, el còlera, la grip espanyola de 1918... N’han estat vàries i tard o d’hora han acabat per remetre. Si no m’erro la grip de principis del segle XX va durar uns tres anys. Aquella gent les van passar magres i només cal llegir el començament del Quadern gris de Josep Pla per veure-ho: «Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat». Però aquella grip es va acabar i la gent va continuar fent vida normal més tard que d’hora en aquell cas.
Més o menys això és el que passarà amb la pandèmia del coronavirus. Segurament arribaran noves soques, les autoritats, en lloc de confinar o recomanar quarantenes, dedicaran els seus esforços en protegir la gent més vulnerable mentre que la resta podrà anar fent. Menys els que tinguin símptomes i es trobin malament, és clar. Però això ja ha estat tota la vida així. Qui té la grip i una bona febrada s’està a casa uns dies fins que es recupera. És de sentit comú i segurament aquesta persona del que té menys ganes és de sortir al carrer.
Caldrà veure, doncs, com evoluciona aquesta nova soca de l’òmicron sigil·losa i si és tant o més benigna com la seva antecessora, que això només ho sabrem quan es comenci a expandir. Cal esperar, també, que els vacunes facin la resta i que poc a poc anem obrint la porta no a una nova normalitat sinó a la normalitat en sí. Ni que sigui conservant la mascareta als interiors i potenciant la ventilació i el corrent d’aire, que això sempre va bé. Tant de bo sigui així.