El món d’abans i després de la pandèmia
Hi ha un capítol de La Catedral del Mar d’Idelfonso Falcones en què una persona, per encàrrec del Consell de Cent, dona les xifres de la pandèmia: «Avui només hi ha hagut 34 casos de pesta i se n’han curat uns quants més», explica somrient. Poc després es dona per acabada la malaltia que va assolar mitja Europa i que sovint es posa d’exemple de les calamitats que ha hagut de patir la humanitat durant la història. De pandèmies n’hi han hagut moltes més. La mal anomenada grip espanyola de 1918 en va ser una i el mateix VIH n’és una altra (fins que hi hagi vacuna la manifestació clínica d’aquest virus amb el sida encara està considerada com a tal). Ara bé. Me n’adono que en tots els estrats de la societat ja es comença a implementar un concepte que parla d’abans i de després de la pandèmia. Hi és en tots els àmbits de la societat i té un sentit de frontera que, almenys, ara ja ens comença a situar en el després perquè fins al moment estàvem encara en el mentrestant.
Llegeixo a les pàgines d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA que el lloguer de material d’esquí a les estacions ja se situa als nivells prepandèmia. Aquesta comparació, de fet, la fem amb totes les coses. Qualsevol empresa ja es mira els números d’abans i després de l’ensulsiada i compara els guanys amb la realitat que havíem viscut al primer terç del 2020. És lògic que sigui així perquè en aquells dies les coses funcionaven raonablement bé. Almenys, funcionaven d’una altra manera. La gent anava sense mascareta pels carrers i tothom parlava sense distàncies de seguretat ni res que s’hi assemblés. La comparativa que ha fet aquesta setmana el món de l’esquí andorrà també l’ha fet successivament el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, fixant-se en si les pernoctacions, la venda de forfets o l’ocupació dels càmpings o cases rurals està per sobre o per sota de l’any 2019. D’entrada cal esperar que poc a poc les coses es comencin a recuperar perquè un dia o altre la pandèmia s’acabarà, com es va acabar a l’Europa medieval la pesta negra o la grip espanyola a principis del segle XX.
La societat resultant de tot plegat ja és una altra cosa perquè evidentment les conseqüències de la batzegada han estat molt fortes. Tant a nivell sanitari (segurament tothom té algun amic o familiar que ha perdut la vida a causa de la covid) com a nivell econòmic. Ara mateix es podria dir que les coses no són com eren i d’alguna manera és normal. L’imaginari col·lectiu, que ha vist com d’avui per demà es tancaven negocis, es prohibia sortir al carrer si no era per treballar o anar a comprar o es limitava el dret de circular a partir de certa hora de la nit, ha entomat l’impacte però segurament vehicularà tot aquest patiment en múltiples expressions artístiques, psicològiques i culturals. Una persona que treballa de comercial, aquell ofici que antigament coneixíem com a viatjant, m’explicava fa poc que al carrer encara no hi ha alegria. I quan un comercial parla del carrer vol dir que l’economia encara no gira amb la força que ho ha de fer. Un altre empresari al qui tinc per bon coneixedor del termòmetre de la societat em deia també fa un any que perquè el diner circuli hi ha d’haver mobilitat. Era l’època dels tancaments perimetrals i dels tocs de queda i em feia notar que uns pares que porten el seu fill a jugar a futbol a Andorra el cap de setmana segurament aprofitaran per anar a dinar amb la resta de famílies en un restaurant d’Ordino, per posar un exemple. De tornada pararan a comprar en alguns grans magatzems i alguns encara potser planificaran un sopar pel mateix dia o un esmorzar per l’endemà. Tot això m’ho deia en l’època en la que els restaurants estaven tancats o havien de limitar la seva obertura en determinades hores per complir amb les restriccions que imposava la pandèmia. Ara, si no s’espatlla la cosa, sembla que tot això ja ho podem fer i que, per tant, hauríem de començar a tirar endavant. D’alguna manera si la roda de l’economia es torna a posar en marxa tots hi sortirem guanyant i segurament aquell viatjant que em comentava que al carrer no hi ha alegria començarà a comprovar que la gent somriu una mica més (ara que ja podem veure les cares sense mascareta a l’aire lliure). Poc a poc tot hauria de tendir a tornar al lloc on era o ben a prop del lloc on vam deixar les coses l’hivern del 2020. A Lleida hi ha un altre indicatiu per calibrar si l’economia va bé o no. Només cal preguntar als botiguers del carrer Major o la Zona Alta i diran que si la pagesia va bé ells també ho noten.
I, per cert, parlant de pagesia, no em puc estar de citar la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón, que aquesta setmana ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale. Precisament aquesta pel·lícula es va començar a rodar abans de la pandèmia, va haver de parar per l’arribada de les restriccions i va remprendre el vol quan es va poder començar a fer vida més o menys normal. De tot plegat n’ha sortit una pel·lícula guanyadora. D’alguna manera és la millor metàfora que la vida d’abans i de després de la pandèmia també pot donar resultants d’èxit com el d’Alcarràs.