La Revolució dels Clavells
El darrer 25 d’abril es va commemorar el 48è Aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal, la qual va posar fi a la dictadura el 1974.
El 1926, un cop militar va instaurar a Portugal la que seria la dictadura més longeva d’Europa i de caràcter conservador. L’any 1933 va arribar al poder el fins llavors ministre de Finances, António de Oliveira Salazar, i va instaurar un nou model polític, l’Estat Novo o salazarismo, que no va ser res més que la implantació d’una dictadura força repressiva, basada en l’autoritarisme de tall civil, l’anticomunisme, l’antiliberalisme, el corporativisme econòmic i la moral catòlica, i en la qual els presos polítics s’amuntegaven a les presons. Aquest període va durar fins a 1968, quan Salazar va patir un vessament cerebral i el va substituir al govern Marcelo Caetano.
Els oficials joves portuguesos veien que es parlava de molta pàtria, molt Déu i molta família, però el poble vivia a la més dura misèria, a la incultura i tenallats per la por. Portugal era una presó fosca, però l’exèrcit lusità, o almenys una gran part d’aquest, es va posicionar més amb el poble que amb el règim, i això va provocar un cop d’efecte, el que coneixem com la Revolució dels Clavells, un dels moments històrics més importants a la península Ibèrica.
Corria la matinada del 25 d’abril del 1974 quan es va entreveure la primera fita que alguna cosa estava succeint als carrers de la capital. A través de les ràdios de tot el país, se sentia la cançó E despois do adeus (El després de l’adéu), un tema que havia representat el seu país a Eurovisió i que, per a gran sorpresa, ningú pensava que podria precedir-ne una revolució. Aquest va ser el moment en què es donava el punt de partida. Seria poc temps després, a les 00.30 hores, quan sonava el mític Grândola, Vila Morena, himne escollit pels capitans del Moviment de les Forces Armades (MFA) per posar fi a la dictadura més vella d’Europa.
Tot i que es van produir contínues crides radiofòniques dels capitans d’abril (de l’MFA) a la població perquè romangués a casa seva, milers de portuguesos van sortir als carrers i es van barrejar amb els militars revoltats. Ningú entenia molt bé què estava passant, el caos regnava. Tots sabien que estaven davant d’un moment històric, encara que molt pocs van saber preveure que s’expandiria molt aviat. Els carrers de Lisboa es van omplir de tancs.
Les accions militars més rellevants de l’aixecament van ser protagonitzades pel comandant Salgueiro Maia que, al capdavant de les forces de l’Escola Prática de Cavalaria, va ocupar el Terreiro do Paço. És a dir, el que popularment i qualsevol persona que conegui Lisboa anomena com a Plaça do Comerç. Al matí es va realitzar un setge a la seu de la Guàrdia Nacional Republicana, un cos policial partidari del règim, i a les 17.30 hores, el president del Govern portuguès es va rendir davant el general Spínola, és a dir, que acabava la dictadura. Caetano partia a l’exili i els carrers de tot el país es van convertir en una festa reivindicativa.
Per acabar amb la dictadura, doncs, no hi va haver violència. Va ser, per tant, un aixecament sense sang. El 25 d’abril del 1974, la jornada en què els portuguesos van acabar amb una dictadura de 48 anys, va començar amb una cançó a la qual van seguir el llançament de clavells i abraçades.