La complementarietat andorrana
Si hi ha alguna especificitat andorrana més característica que cap altra, m’atreveixo a afirmar que, és la de la complementarietat. Complementarietat en el sentit de que no només forma part del complement d’una cosa (complementari), si no que n’ostenta la qualitat. La inscripció al peu de l’escut nacional i lema recollit en el preàmbul de la Constitució ho expressa de manera també clara, tot i que altrament en la forma, però amb igual significat. Virtus Unita Fortior. La força unida és mes forta i, molt més, quan es tracta de sumar parts que són complementàries, més enllà d’indiferenciades i serveixen per assolir un tot, que varia segons el nivell o escala en què ens moguem o considerem.
I això malgrat les diferències entre les parts que es volen unir o, potser precisament per això, perquè quan hi ha diferències encara és més important la necessitat d’unió i els seus efectes positius, si s’assoleix aquesta superant aquelles. Sobretot quan s’és petit i conseqüentment pobre, o amb només els recursos que es porten amb el que es té o porta a sobre.
Andorra, el territori andorrà, des de fa més de 1.000 anys, es troba situada sobre la zona axial del Pirineu, un llarg massís muntanyós, el més elevat del sud d’Europa i que alhora és el resultat de la topada entre les plaques africana (que empeny amunt posant-se sota) i eurasiàtica.
Es tracta, doncs, d’un territori en una costura en deformació i necessàriament per aquesta condició, de confluència entre parts diferents. I aquesta trobada ha comportat la confluència d’elements provinents de grups humans diferents des de l’entorn que, des de fa més de 2.000 anys, s’han anat afegint als naturals que s’hi han instal·lat. Així, vascons, ibers i celtes, gots, visigots i aquitans, catalans i occitans, i finalment espanyols i francesos, portuguesos i molts altres en créixer i fer-se més gran l’entorn fins a globalitzar-se.
La necessària complementarietat per a sobreviure dels andorrans s’ha reflectit històricament a tots els nivells i en totes les institucions. Començant per la casa pairal on el cap de casa agrupava entorn seu tots els membres possibles de la família i fins a més enllà, padrins, pares, fills, concos, mossos, cosins, parents propers i llunyans, pastors, masovers, serventes i altres que, directament o de manera indirecta, complementaven totes les funcions indispensables per al seu manteniment.
Continuant amb el veïnat format per les tres o quatre cases més properes i amb les quals s’establia una aliança activa i essencial de complementarietat o col·laboració i ajuda en tots els afers i per totes circumstàncies, des del naixement fins a la mort de qualsevol dels membres que tenien aixopluc en les mateixes.
Passant pel quart, on es trobaven, on les cases radicades al terme es complementaven en la gestió del serveis i propietats del mateix en una petita proporció parroquial del territori que tenien assignat.
Arribant al comú, on tots els seus habitants, a través de les casa corresponent, participaven a partir de la complementarietat en l’aprofitament dels recursos comuns i en la gestió dels serveis i propietats comunals, a escala de la parròquia i en les seves competències o interès comunal.
A part de les consòrcies, mútues, societats, fundacions i confraries, creades per ajudar als seus membres a nivell particular intentant complementar on no arribaven els àmbits administratius polítics.
Fins al Consell de la Terra o Consell General, expressió de la complementarietat entre les parròquies, diferents i diverses, tot i la petitesa, en defensa de l’interès general. I del qual avui sorgeix el Govern i la resta d’administracions públiques generals, emmarcades des del 1993 en la Constitució. I fins, des d’una òptica interior, als coprínceps actuant indivisament, fet que implica una concertació i complementarietat de poders que des de l’origen del 1278 ha servit per a la preservació de l’interès nacional, amb l’atorgament i negociació de privilegis però també la defensa d’Andorra a nivell internacional.
Pel que fa a l’exterior, la complementarietat amb l’entorn i els territoris propers, en unes relacions econòmiques i socials històriques, amb i més enllà de les franquícies i els privilegis, han permès als uns i als altres el manteniment d’uns complements vitals per a poder subsistir al llarg dels segles.
La complementarietat existeix doncs, en el genoma andorrà des dels inicis de l’andorranitat i no es pot entendre aquesta altrament. Fins i tot el lema de l’escut tradicional Tocoy se gausaus (Toca’m si goses) interpretat sempre defensivament pot llegir-se avui, havent assolit la condició d’estat de dret reconegut internacionalment, com una invitació a fer conjuntament. Aquesta complementarietat històrica, que avui coneixem bé, continua sent necessària. I potser ho és més que mai tenint en compte les noves regles de relació internacional basades en la globalització, amb tots els estats oberts a nivell de lliure mercat i on l’extractivisme s’ha consolidat i convertit en regla de referència, que no cal justificar moralment, en favor de les cada cop més grans concentracions urbanes. Per a poder fer front a la globalització avui els Estats, que ja no poden tancar-se, han de generar altres estratègies per a fer-hi front.
La Unió Europea està fomentant la creació d’àrees funcionals a nivell econòmic i territorial, transfrontereres o no, però amb capacitat per assolir un nou dinamisme que no poden assolir soles o encaixades en unes divisions polítiques administratives no operatives en la nova economia global, on les escales del territori i els temps es modifiquen i varien contínuament. La tossuda realitat està fent que tots aquells territoris que no s’hi adaptin quedin inexplicablement abandonats.
A Espanya, França, Alemanya i Polònia es buiden grans zones de territoris fèrtils i plans, mentre que les àrees metropolitanes d’algunes ciutats estan xuclant els recursos d’aquests grans territoris en fallida tècnica. I aquest procés continuarà creixent. Per això cal aprofitar l’oportunitat històrica del futur acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea, perquè es reconegui la complementarietat andorrana amb el seu entorn com una especificitat històrica, però també amb sentit actual i, sobretot, de futur si es negocia el disposar del marc jurídic complet i adequat, establert en l’acord, que permeti desenvolupar la complexitat de les relacions econòmiques per al desenvolupament equilibrat dels territoris europeus muntanyencs de l’entorn amb Andorra, en el nou marc de la globalització i lliure mercat, amb les garanties suficients per a totes les parts.
La creació d’una Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus, incorporant-hi, en una primera etapa, els territoris que es concretin de l’Alt Urgell, de les Cerdanyes, de l’Arieja, dels Pallars i d’Andorra, dins del format d’una Àrea Funcional reconeguda per la UE, és el repte més important per al desenvolupament d’aquests territoris per als propers 50 anys i, per Andorra concretament, ha de representar l’assoliment decisiu de la seva nova constitució econòmica, pendent encara de determinar, després de la nova constitució política aconseguida el 1993 i que ha de possibilitar d’establir posteriorment la pendent i nova constitució social andorrana. Donant, així, ple sentit a l’existència dels microestats dins de la Unió Europea, almenys fins el proper segle.