Francesc Guillaumet Periodista

Quan ara fa un parell d’anys (més o menys) publicava el meu primer article a EL PERIÒDIC ho feia parlant de les eleccions franceses. Aquell dia, Emmanuel Macron i Marine Le Pen s’enfrontaven a la segona volta de les eleccions. El mateix que va passar fa quatre dies amb un resultat final similar, si bé que amb una pujada significativa de l’extrema dreta. Aquesta setmana, TV3 ensenyava el vídeo de celebració de la victòria de Macron i feia notar que entre les persones que hi havia aplaudint el copríncep de França destacava Manuel Valls. Exalcalde d’una de les ciutats de l’extraradi de París, exministre de l’Interior i exprimer ministre amb François Hollande i exregidor a l’Ajuntament de Barcelona (la darrera tasca política que se li coneix) Valls vol tornar a la política francesa. Ho farà com a candidat de la circumscripció que agrupa la ciutadania francesa resident a Andorra, Espanya, Portugal i Mònaco a les eleccions legislatives de juny. Ja és ben bé que hi ha gent que no sap viure sense la política.

La figura de Manuel Valls va generar molta expectació a Catalunya quan el president de la república, el socialista François Hollande, el va nomenar primer ministre. Abans ja se’n coneixia la trajectòria de Manuel Valls. Com a ministre de l’Interior despatxava amb freqüència amb el seu homòleg espanyol, Jorge Fernández Díaz. De fet un titular de diari va fer notar que a les reunions entre els dos mandataris s’hi parlava en català. Aquesta, la de la llengua, va ser una de les coses que va fer aproximar la figura de Valls a Catalunya. Quan se’l va fer primer ministre es van multiplicar els reportatges dedicats al polític francès i al seu pare, un pintor de cert renom que va obtenir reconeixement a França després d’emigrar-hi a l’època de la postguerra. De la vinculació de la família de Manuel Valls amb Catalunya se n’explicava també que a les bodes s’hi cantaven els gojos de la Mare de Déu del Remei, l’ermita que hi ha en aquesta finca del Pla d’Urgell que havia estat dels Girona, precisament la família que va impulsar la construcció del Canal d’Urgell.

La carrera de Manuel Valls va ser meteòrica. Després de ser nomenat primer ministre va fer el pas per optar a la presidència de la república. Es va presentar a les primàries pel Partit Socialista Francès, ara en hores baixes, i no va ser elegit. Semblava que res ni ningú frenarien Valls en la seva carrera cap a l’Elisi però els militants i simpatitzants socialistes van preferir Benoit Hamon, el que havia estat ministre d’Educació del govern Hollande, que sense tenir res a veure amb Catalunya, a diferència de Valls, va visitar els presos polítics i en va demanar la «llibertat immediata». Curiosament tant Hamon com Valls com el mateix Macron havien format part de l’executiu de l’expresident de la república i com a tal, també copríncep d’Andorra. 

Defenestrat de la política francesa Valls va estar un temps en silenci. Era el temps en què a Catalunya es vivien els anys més fervorosos del Procés. Ja sabeu, aquell intent de convertir-se en Estat truncat de manera abrupta després d’un 1-O exitós en organització i reprimit a garrotades pel govern de Mariano Rajoy. Va arribar el 155 i les eleccions tutelades per Madrid, però l’independentisme va tornar a guanyar (malgrat fos Cs el partit que va quedar primer. Pura estètica perquè en cap moment va tenir possibilitats de formar govern). Mentrestant, i potser veient que anaven maldades, a l’upper Diagonal anava prenent cos la idea de presentar Manuel Valls com a alcaldable per Barcelona. A priori tot apuntava que seria el candidat de Cs, però de forma intel·ligent (la gent de diners ha estudiat sempre a les millors escoles) es va forjar una candidatura entorn de la figura de l’exprimer ministre en què les sigles quedaven amagades. A les municipals del 2019, doncs, Valls va jugar la carta de Barcelona i la cosa va acabar com el rosari de l’aurora. Després de votar la investidura d’Ada Colau (a qui va criticar àcidament en campanya) perquè no fos alcalde el guanyador de les eleccions, el republicà Ernest Maragall, el seu grup municipal es va trencar. L’entesa amb Albert Rivera, llavors poderós líder de Cs, tampoc era bona. En favor de Valls s’ha de dir que va criticar amb duresa que Rivera es fes una foto a la Plaza de Colón de Madrid al costat del líder de l’extrema dreta Santiago Abascal. En tot cas el paper de Valls a Barcelona era totalment testimonial. Un cop feta la feina d’impedir que un independentista (ni que fos Ernest Maragall) accedís a l’alcaldia de Barcelona poc més hi tenia a fer a l’antiga sala del Consell de Cent. Valls sempre ha aspirat a més. Si no podia ser alcalde, i aviat es va veure que no en tenia cap possibilitat, Barcelona li quedava petita. Durant un temps es va especular amb un ministeri al govern de Pedro Sánchez. Als cenacles polítics se’n parlava i possiblement es va deixar estimar (ja ho explicarà a les seves memòries si cal). Ara bé, el qui hauria pogut ser copríncep d’Andorra. De fet hauria estat el primer copríncep francès catalanoparlant es va haver de conformar amb una regidora a l’oposició. Tot feia pensar que no duraria gaire a la capital catalana. I dit i fet. Després de deixar el lloc ja es va començar a rumorejar que intentaria tornar a la política francesa. I aquest dimarts es va confirmar. La seva candidatura a les legislatives segurament l’atansaran a Andorra a fer campanya. I, qui sap si, com l’au fènix, Valls renaixerà de les seves cendres i tornarà als llocs més alts de la política francesa. Al capdavall Macron acaba d’encetar el seu darrer mandat. De ganes segur que no n’hi falten.