Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

Segons el recent Estudi de la Gestió del Risc de Crèdit que impulsen l’asseguradora de crèdits Crédito y Caución i l’empresa d’informació Iberinform, l’impacte de la morositat a Espanya s’ha intensificat sobre el teixit empresarial. El 60% de les empreses espanyoles pateix l’impacte negatiu de la morositat en el seu compte de resultats, i el 12% afirma que corre el risc de tancar per l’impacte dels impagats, el que suposa prop de 171.000 empreses. D’acord amb el citat Estudi de Gestió del Risc de Crèdit a Espanya, el 48% de les firmes espanyoles afronta pèrdues d’ingressos significatives en aquells aspectes de l’activitat empresarial afectats per l’encariment dels tipus d’interès: el 29% del teixit empresarial registra un increment dels seus costos financers, el 18% ha de frenar la seva expansió comercial, i el 15% es veu obligat a limitar les seves noves inversions. La morositat és un risc per a l’activitat empresarial. L’incompliment dels pagaments acordats genera importants tensions de liquiditat en una situació com l’actual, i és especialment desestabilitzadora en l’operativa de les empreses de menor grandària.

De tota la vida, els deutors han justificat la seva manca de pagament amb cinc excuses universals: la primera, que encara no ha pogut cobrar dels seus clients i que, per tant, no pot pagar les seves factures; la segona, que li han baixat les vendes per culpa de la crisi i per tant se li han reduït els ingressos, fet que li provoca problemes de cash flow per pagar les seves factures; la tercera, que li han baixat el marge comercial degut a la competència i la globalització i no té suficient liquiditat per pagar; la quarta, que té dificultats transitòries de finançament a curt degut a un problema de negociació amb el banc, i la cinquena, que per culpa de la crisi el seu negoci va molt malament i no té fons en la seva tresoreria.

Les investigacions sobre les causes dels impagaments de les factures en les operacions comercials entre empreses patrocinades per la Comissió Europea fa uns quants anys van demostrar que les principals excuses dels deutors són en realitat excuses de mal pagador, ja que la principal causa de la morositat és el retard deliberat per aprofitar-se del finançament gratuït que li facilita el creditor amb l’aplaçament dels pagaments de les compres. Els estudis de la CE van revelar que tampoc és cert que el major percentatge dels retards en el pagament estiguin provocats per l’existència de litigis comercials, és a dir, problemes de qualitat o quantitat de les mercaderies venudes que serveixin de pretext per demorar el pagament, manca de puntualitat en els lliuraments o degut a l’aparició de discrepàncies sobre la quantia del deute o del venciment de la factura. No és veritat que els retards en abonar una factura es deguin a què el client no hagi rebut encara la factura o algun document original, o que hi hagi problemes administratius en la tramitació de l’ordre de pagament.

Amb anterioritat a la publicació de l’informe de la CE, es suposava que els condicionants assenyalats abans, o sigui, problemes de liquiditat, litigis comercials i problemes administratius, eren les principals causes del retard en els pagaments. La realitat és que en la majoria dels casos els morosos podrien pagar el dia pactat amb el creditor comercial, però no ho fan perquè no els convé fer-ho ara per ara i que pagaran més tard, quan els vingui millor. Conseqüentment, el major percentatge dels impagaments que es produeixen a Europa són intencionals, ja que el deutor retarda els pagaments per finançar-se a costa del proveïdor. Així doncs, els estudis realitzats sota l’auspici de la CE van revelar que les diferents causes que provoquen la morositat i els impagats a Europa són: en primer lloc, retards en el pagament intencionals; en segon lloc, dificultats financeres del deutor; en tercer lloc, manca d’eficàcia administrativa del deutor per controlar els seus pagaments, i en quart lloc, litigis i incidències amb els articles subministrats.

Generalment, se sol culpar de l’existència de morositat a la conjuntura econòmica; ara bé, això no és cert atès que com ja s’ha mencionat, la conjuntura constitueix un dels condicionants de la morositat, però no és l’únic causant del fenomen. Indubtablement la morositat pot augmentar degut a causes conjunturals, com pot ser la desacceleració de l’activitat econòmica o el refredament de l’economia, ja que en períodes difícils, en els que es produeix un encariment del cost dels diners, les empreses utilitzen la prolongació dels terminis de pagament com un substitutiu dels crèdits bancaris. També és cert que en èpoques de crisi els índexs de morositat acostumen a disparar-se i es produeixen fenòmens de sinistralitat en cadena, atès que els problemes en el pagament es contagien entre les empreses.

Conseqüentment, la morositat no és un fenomen provocat per la conjuntura, sinó que és necessari considerar l’existència de diversos condicionants que interaccionant entre sí provoquen la morositat. Per tant, no estem davant un sol determinant, sinó que s’ha de buscar l’origen de la morositat en la combinació i convergència de diversos determinants.

De tots aquests determinants, i malgrat que els factors conjunturals poden agreujar la morositat, els principals condicionants dels impagaments són cinc: 1) l’absència en els creditors d’un know how de gestió de cobrament; 2) la cultura empresarial de la demora, i els mals hàbits de pagament; 3) la postura de la societat massa permissiva amb la morositat; 4) l’estructura empresarial, i 5) el marc legal i la protecció al creditor que li atorga l’Administració de Justícia.

A continuació explicarem amb més detall l’absència d’un know how de gestió de cobrament dels creditors i la cultura empresarial de la demora, i els mals hàbits de pagament que són dos elements que actuen de forma sinèrgica i que actualment són els grans culpables dels problemes de cobrament. En primer lloc, respecte a l’absència d’un know how de gestió de cobrament a les empreses creditores, podem dir que, per motius culturals, en els països del sud d’Europa persisteix encara una certa vergonya a l’hora de reclamar el pagament d’una factura vençuda, atès que no sembla educat exigir a un client de seguida el pagament d’un deute vençut ja que el deutor es pot molestar. A l’inrevés del que succeeix en els països anglosaxons en ls quals s’ha desenvolupat una forta cultura del cobrament, i on reclamar un deute es considera un fet tan natural com oferir un nou producte als clients, al sud d’Europa no existeix encara una veritable cultura empresarial de cobraments. Les pràctiques de cobrament als països del sud són excessivament laxes, i a més les empreses no han desenvolupat una metodologia adequada per rendibilitzar els seus crèdits a clients. Així mateix, degut a la carència d’una cultura empresarial que atorgui prioritat al cobrament dels vendes, les empreses pateixen elevades pèrdues per culpa de la morositat dels seus clients. En general, als països meridionals els directius de les empreses proveïdores són massa tolerants amb els deutors, ja que prefereixen prioritzar les activitats comercials i les relacions públiques a tractar les condicions de pagament i a reclamar el pagament puntual de les factures. Per qüestions purament culturals els directius són molt més reticents que els seus col·legues del nord d’Europa o dels Estats Units a l’hora de requerir el pagament als clients. Tant el costum empresarial considera de mal gust constrènyer el pagament als deutors, per la qual cosa els directius de les empreses creditores se senten incòmodes quan han de recordar als clients que han d’efectuar el pagament dels deutes comercials. Per exemple, en el cas d’Espanya, als directius de les empreses els genera apuro i incomoditat reclamar el pagament de les factures vençudes als clients. Quant al recobrament d’impagats, s’ha de tenir en compte que la reclamació de pagaments als deutors és considerada com una de les tasques més desagradables que es poden fer a l’empresa. Per molta gent anar a cobrar un deute sol provocar una sensació molesta, i generalment ho resulta més pel creditor que vol cobrar que per al morós. Conseqüentment, a Espanya al creditor encara li costa reclamar als deutors que li paguin degut a un sentiment d’incomoditat. Aquesta situació no es produeix en altres cultures empresarials, atès que el primer que fan les empreses és deixar ben clares les condicions de pagament, i són molt rigoroses en el compliment dels terminis de pagament de cada operació comercial. Els directius europeus o americans no tenen el més mínim escrúpol a l’hora de reclamar el pagament de les factures als clients ronses, i ho fan immediatament després de transcorregut el termini de crèdit atorgat. A més, a Espanya hi ha una consciència col·lectiva d resignació a cobrar tard, de manera que el sentiment imperant a les empreses espanyoles és que cobrar tard o mal és una cosa habitual; que els morosos són una fatalitat i no es pot fer res per evitar-ho. Un altre problema que afecta molt negativament els resultats de cobrament de les empreses espanyoles és que en moltes companyies no s’han incorporat objectius de reducció del període mitjà de cobraments ni dels saldos de clients, atès que no es dona importància a la gestió del crèdit comercial. Aquests condicionants tan propicis per als morosos, inclús porten a situacions perversament absurdes, en les quals el deutor es fa l’ofès quan el legítim creditor li sol·licita el pagament de la factura vençuda fa molts dies, i el representant del creditor acaba demanant disculpes al morós per les molèsties ocasionades i per haver dubtat de la seva honorabilitat (per descomptat, sense haver aconseguit cobrar un cèntim del dèbit), fet que no deixa de ser una circumstància exquisidament surrealista i inconcebible en altres latituds.

En segon lloc, la cultura empresarial de la demora i els mals hàbits de pagament són un factor molt important atès que constitueixen el principal generador de morositat. A Espanya no existeix una cultura empresarial que fomenta el pagament puntual, i les empreses no donen cap prioritat a tenir un perfil de bon pagador, en conseqüència, no suposa cap objectiu estratègic per a les empreses i per tant, no s’han implantat polítiques d’atendre puntualment els pagaments a proveïdors. Cal fer notar que el gran generador de morositat a Espanya és un factor inherent a la cultura empresarial. No són causes estructurals, legals ni conjunturals les que provoquen la plaga de la morositat, sinó una actitud generalitzada de les empreses davant l’incompliment de les obligacions de pagament. La inexistència d’una ètica definida en el compliment de les obligacions dels deutors ha deixat un buit moral que permet l’existència d’una morositat permanent. Avui dia, el retard intencionat dels pagaments als proveïdors és sinònim de bona gestió empresarial. I el pitjor és que s’ha demostrat en diversos estudis europeus que els clients abonen les seves factures seguint un criteri selectiu basat en el seu propi interès; en altres paraules, paguen pitjor als proveïdors no estratègics i que poden ser reemplaçats amb facilitat. Pel contrari, els proveïdors que no poden ser substituïts són pagats molt abans pels mateixos compradors. Existeix, per tant, un problema deontològic en l’actuació dels empresaris. Però el comportament morós ocorre no només en els sectors marginals de la societat o en empreses insolvents o amb poca liquiditat, també en el món empresarial. La política que s’aplica en moltes empreses solvents i amb gran liquiditat de demorar intencionadament els pagaments als creditors està considerada per molts dirigents com un model de bona gestió empresarial. Molts directius consideren perfectament ètic intentar retardar al màxim els pagaments als seus proveïdors de manera intencionada. A més, alguns dirigents empresarials aprofiten qualsevol errada per part d’un proveïdor per no pagar al venciment. Alguns empresaris tenen com a política pagar les factures només quan el creditor ha exigit diverses vegades el cobrament. En cas d’oblit per part del creditor de reclamar el deute, es considera natural no efectuar el pagament. Aquesta carència d’ètica i cultura empresarial en el compliment de les obligacions de pagament es pot constatar inclús quan el deutor signa documents mercantils com poden ser contractes, reconeixements de deute, pagarés o xecs. En nombroses ocasions subscriure aquests documents —que en altres països són quasi sagrats— no suposa per al signant ni tant sols un compromís moral per al seu compliment. De manera que a Espanya existeix un seriós problema d’ètica empresarial, ja que les pràctiques poc ètiques en els pagaments es troben tant arrelades a les empreses que s’han convertit en norma en lloc de ser una excepció. Amb aquesta mentalitat és molt difícil erradicar la morositat. Conseqüentment, les pràctiques de dilatar els pagaments són bàsicament fruit d’una cultura empresarial que s’ha desenvolupat no només degut a factors econòmics, sinó a més a les males pràctiques de pagament imperants a les relacions mercantils com per exemple imposant que els mesos d’agost i desembre no es paga per vacances del responsable de pagaments. En casos extrems, alguns compradors que tenen com a data fixa de pagament el dia 30 de cada mes, aprofiten que febrer només té 28 per aplaçar el pagament al 30 de març. Un exemple de morositat és quan el client contacta amb el proveïdor i li diu que en l’últim enviament de mercaderies hi havia una caixa amb producte defectuós, per la qual cosa no pagarà la factura, i per tant, espera rebre una factura rectificada; amb aquest subterfugi ha retardat el pagament molts dies. Un altre exemple habitual és quan el deutor diu que no ha rebut la factura i demana que li enviï novament per correu postal, amb la qual cosa retarda uns quants dies el pagament. És a dir, molts deutors allarguen amb estratagemes els terminis de pagament. També existeixen deutors que, per allargar el pagament real d’una factura ens han enviat xecs que «sense voler» s’havien oblidat de signar. D’aquesta manera fins que se’ls retornava el xec i el signava un apoderat guanyaven vàries setmanes. Una altra distracció bastant habitual és estendre el xec a nom d’un altre creditor, amb la qual cosa s’aconsegueix el mateix resultat que amb el truc anterior. Una altra versió d’aquest frau en els instruments de pagament consisteix en enviar una circular per correu en la qual s’anuncia que adjunten un xec per liquidar tal factura, però s’han «oblidat» de posar el taló al sobre. Davant aquest problema de memòria, la ciència mèdica hauria d’investigar si potser existeix un virus que interfereix en el bon funcionament de les neurones dels morosos.