La bola de vidre
M’agrada vagarejar pel mercat de la Seu. És un món de vida inestable perquè es fa al carrer, sotmès a les inclemències meteorològiques i comercials. A més, la Seu és agraïda amb els seus visitants, encara que alguns siguin tant del país com nosaltres, com és el cas dels andorrans. Si més no, així havia estat durant segles... Però no manipulem la història i esforcem-nos a llegir tot el que fan els nostres historiadors, que són prou nombrosos i solvents. Tornant al mercat, el dissabte passat hi havia una parada curiosa, venien boles de vidre d’ocasió, o boles de cristall si ho preferiu, per tal de fer prospeccions de futur. Aquell dia no vaig comprar el diari, em vaig limitar a veure el que deia la bola. Altrament, m’havia costat el mateix de què valen dos diaris. Pel preu, em va dir el venedor, un valencià de Cocentaina molt trempat, "només hi podràs veure quatre esdeveniments del 2023, dins d’un àmbit geogràfic molt limitat, d’un radi de 50 quilòmetres i un xic borrosos, a l’estil expressionista alemany". No cal dir que un venedor de boles de cristall ha de tenir uns bons nivells de preparació.
Avisat de les limitacions del giny, em vaig tancar a l’estudi i vaig començar a investigar, començant pels meus interessos més immediats, els equipaments residencials per a la gent gran. Entremig de les turbulències interiors de la bola connectada al seu núvol, em va semblar esbrinar que hi havia força projectes que es concretarien a la Seu i en alguns comuns d’Andorra. I aquí es va enfosquir la visió. Bé, no estava pas malament per començar, atesa la inversió tan esquifida. Pel meu compte, afegeixo que aquests nous equipaments, en el cas de la Seu l’immoble del Sant Hospital i la nova construcció de pisos assistits a l’Horta del Valira, haurien de funcionar en xarxa amb els d’Andorra, els de l’Alt Urgell i els de la Cerdanya, de manera que poguessin aprofitar determinats serveis en comú. Això de la vulnerabilitat humana adquirida pel pas del temps, poca broma, és un tema molt seriós i que com més serem a tractar-lo, més bé anirem.
Al cap d’una estona vaig tornar a insistir. L’interior de la bola clarejava amb uns certs torns blavissos. No vaig tenir cap dubte en endinsar-me en el futur d’una àrea econòmica Andorra-Pirineus sota els auspicis de l’acord d’associació amb la UE. En aquells moments vaig observar una sèrie de petites llampegades i unes tonades esquifides de l’himne europeu. Res més. I l’interior de l’esfera va tornar a la negror! Com a investigador ja experimentat, vaig pensar que l’anàlisi em proporcionava unes negociacions electritzants però acabades, seguint el camí de les notes musicals europeistes, amb un cert acord. No hi vaig poder definir un dels punts que m’interessava més, el de la signatura d’un annex que contemplés l’espai econòmic Andorra-Pirineus, però ara, passat l’ensurt, dedueixo que una cosa ha de comportar l’altra. Bé, l’esperança tampoc quedava barrada en aquest cas.
He deixat passar uns dies abans de tornar-hi, perquè la bola perdi la intensa escalfor de la qüestió europea. Insistint en els interessos personals més immediats, pregunto al sistema operatiu cristal·lí si l’any 2023 serà el de la signatura d’un conveni sanitari que permeti als pirinencs del sud l’accés a serveis de l’assistència sanitària andorrana, en determinats nivells de què no disposen els nostres hospitals comarcals. La resposta és ràpida, l’interior de la bola queda tenyit d’un blanc intens, de bata sanitària acabada de netejar, com de neu verge. Em trobo optimista, gairebé tot està per fer, però com en un camp de neu verge, tot és un domini esquiable per a les autoritats andorranes, espanyoles i catalanes. No res, no tinc cap dubte que els averanys en aquest cap són molt positius.
I ara va la darrera qüestió. De fet, és sobre carreteres, sobre la nacional 260, l’Eix Pirinenc, que té trams que recorden pistes de muntanya. Una vergonya de les grans! Sembla que la bola s’anima, que esperava aquesta qüestió inevitable, comença a vibrar i quan sembla que dibuixa uns gràfics suggeridors, s’esquerda sense més ni més, amb una fumarola d’olor de goma cremada. La cosa s’ha acabat amb una certa naturalitat, ja es veia que l’estri no podria donar més de si. Bé, durant l’any anirem veient on queda tota aquesta parafernàlia cabalística!