És ben curiós, com a mínim simbòlicament, que el dia del treballador se celebri fent festa. És una paradoxa curiosa però que pinta molt bé la situació actual de molts col·lectius: paradoxal. Històricament, arreu dels països civilitzats l’1 de maig és un dia que ha servit per defensar els drets dels treballadors, una jornada laboral i uns salaris dignes, unes condicions a la feina que no facin perillar la integritat del treballador, etc.
Però durant els darrers anys aquestes reivindicacions s’han relaxat. Els governs (de dretes, d’esquerres, de centre, tan se val) han anat creant normatives i lleis per intentar garantir que totes aquestes condicions siguin el més similars possibles a tot Europa, i les jornades laborals de 40 hores per setmana, els dies de vacances anuals, les condicions al lloc de treball per protegir el treballador sembla que ja estan més o menys garantides. Això no vol dir que un empresari deliberaradament no vulgui fer-ne cas i les condicions laborals dels treballadors siguin inadmissibles, ni tampoc vol dir que algun treballador abusi de totes les mesures de protecció que hi ha cap a ell i pugui fer el que vulgui cobrint-se les espatlles i fent el mínim possible al seu lloc de treball. I és que el dia del treballador també ens n’hem de recordar d’aquests, dels que fan possible la frase «paguen justos per pecadors». Evidentment, tampoc cal oblidar els que treballen en unes condicions deplorables i fer el possible perquè aquestes coses deixin d’existir.
Cal garantir l’oportunitat de progressar per a tothom, l’oportunitat que pugui aconseguir millorar les seves condicions econòmiques, i tot això cal amb el beneplàcit d’empresaris però amb el compromís de treballadors, i amb un mediador enmig que han de ser les institucions. Malauradament, ja sabem que quan seuen més de dos en una taula, costa d’entendre’s.