La cultura costa molt de vendre. No mou gent com el futbol, no belluga tants voluntaris com la política, no ofereix riquesa ni poder als que la fan. Només en certes elits d’artistes fora de sèrie o cantants de moda. Però les entitats i institucions culturals pateixen per oferir a la gent un bé poc valorat però indispensable per fer que la societat sigui societat. La cultura és una inversió, no una despesa, i fins que els governs no facin el cop de cap definitiu amb això, no ens n’acabarem de sortir.
Per sort, hi ha militants fanaticoculturals molt actius que tinguin o no salari provinent d’això s’empesquen les que calgui per tirar endavant iniciatives que aconsegueixin portar gent al lloc on es fan, i que serveixin per fer-los, una mica més savis. En una època en què la saviesa sembla  que es trobi més dins una tauleta digital que no pas en un llibre, iniciatives com les d’ahir aconsegueixen sumar gent de diversos àmbits per fer un acte molt maco. Mots embriacs era el nom de l’activitat que s’ha empescat la biblioteca d’Encamp per parlar de literatura alhora que es tasten vins. Una bona combinació per als  lletraferits amants del bon vi.
Les entitats culturals suen per portar el seu missatge més enllà del centenar curt de persones que sempre són a qualsevol acte cultural. Tenim el país que tenim, ho sabem, però és certament complicat que qui no s’hagi deixat caure ja per una presentació d’un llibre o una audició per exemple, hi acabi anant algun dia. De cooltureta que en diuen ara, o se’n neix o no se’n neix segons sembla. Però el que cal és fer una reflexió global, de país, entre entitats privades, sense o amb ànim de lucre, comuns i govern, de com podem fer que la cultura s’assimili, d’una vegada per totes, a entreteniment amb inversió de futur.