Kiko Bella, ahir abans de la sortida del SolidariTrail, a Ordino. Foto: E. G.

L'Andorra Ultratrail Vallnord és sinònim de duresa i està farcida d'històries de superació personal. Què més podem dir de l'Ultra, una cursa de muntanya de 112 km amb desnivells que arriben al 30%. Que més podem dir de la Trail, una car- rera de 35 km amb rampes que superen la barrera del 20%. Insistim, duresa i superació personal. No pararíem d'elogiar. Però tal com deia ahir al migdia Jean-Claude Montané només creuar la línea de meta de l'Ultra més de 34 hores després de sortir del mateix Ordino, "aquest és un patiment que hem escollit". Té més raó que un sant. I és que la duresa va més enllà d'una competició esportiva i et pot acompanyar tota una vida sense escollir-ho quan d'un dia per l'altre no pots caminar o deixes de veure els meravellosos paratges que han acompanyat els corredors de l'Ultratrail.

Aquest és el cas per exemple de Kiko Bella, que ahir va ser un dels protagonistes d'una de les novetats que han incorporat els organitzadors de la travessa per a l'edició d'aquest any: la SolidariTrail. Una cursa popular de 10 km que sortia d'Ordino, passava per la Cortinada, les Planes de Sornàs, la Creu de Noral, Segudet, per arribar novament al poble ordinenc. En aquest cas, arribar primer era més que mai el menys important.

Bella treballava muntant bastides i li agradava practicar diferents esports, entre ells l'esquí extrem. No obstant això, un accident el va deixar tetraplègic. La seva limitació física, però, no ha dinamitat la seva passió pel món de l'esport. Ahir, gràcies a una cadira especial arrossegada per fornits voluntaris, va poder ser un més de la cursa. Va arribar a la línia de meta amb el mateix somriure amb què havia sortit: "Ha estat genial, però els guanyadors són els voluntaris", va dir només arribar. I de fet, tenia força raó perquè mentre ascendia tot relliscant per les Planes de Sornàs, em preguntava: ¿com carai s'ho deuen fer aquests astres per pujar la cadira per aquí? I certament ho van fer. I és que a més de Bella, també van prendre part a la cursa dos discapacitats físics més, un disminuït psíquic i un invident. Van ser pocs, però valents.

Mentre anaven arribant més cor- redors del SolidariTrail als quals se'ls barrejaven els titans de l'Ultra --a les 12 de migdia encara n'arribaven, o sigui, 36 hores després de la sortida, ¡increïble!--, Bella em recordava que fa uns dies va estar a la cursa popular de Barcelona del Corte Inglés i que ara té un repte: tornar a esquiar. "Aviat ho provaré", em va assegurar. No en dubto pas perquè la il.lusió no n'entén de barreres. Per tot plegat, ¡no podem més que donar les gràcies a l'organització de l'esdeveniment per aquesta brillant idea que ens ha donat l'oportunitat de compartir uns instants amb uns veritables campions!

Per a més informació consulti l'edició en paper.