• El número 3 de la revista 'Portella', des d'avui a la venda, publica el conte 'andorrà' de l'escriptor argentí
• La pregunta que queda en l'aire és: ¿va visitar mai el Principat, l'autor de 'Rayuela'?

Il·lustració inèdita del dibuixant argentí Andrés Casciani, amb un Cortázar ense barba, tal com era als anys 50, quan potser va visitar Andorra Foto: ANDRÉS CASCIANI / ANTONI FIOL

La pregunta és especialment pertinent per molts i bons motius: d'entrada, perquè el número 3 de Portella ha aconseguit un autèntic miracle, una fita estratosfèrica en el nostre ensopit, previsible i –ja ens pedonaran– provincià univers editorial: publicar ni més ni menys que un conte del gran Julio Cortázar, col·lega de Vargas Llosa, García Márquez i tota la patuleia del boom i autor –per si cal recordar-ho–de Rayuela: ja saben, Oliveira, la Maga, París i tota la pesca. I no pas un conte qualsevol, sinó Manuscrito halado junto a una mano, rescatat per l'editor Carles Álvarez Garriga i la vídua de l'escriptor, Aurora Bernárdez, inèdit fins al 2009 i recollit aleshores en el volum Papeles inesperadors. Una raríssima joia que situava Andorra al mapa literari del boom: Cortázar hi relata la improbable peripècia d'un estafador en clau de sol que descobreix un dia que és capaç de trencar les cordes dels instruments d'arc –violí i violoncel– només d'evocar el record de la seva difunta tieta. Comença a partir d'aquí una carrera criminal que el converteix en el terror dels grans instrumentistes dels anys 50, Pau Casals inclòs. Carrera que té una curiosa deriva andorrana: descobert per la policia, decideix retirar-se... en una «casa de campo» que situa al nostre racó de món.

David Gálvez, que és qui ha tocat les tecles necessàries –¡l'autorització de la mateixa Bernárdez, ep!–per publicar el conte, acompanya aquesta primícia amb Cortázar improbable, article que planteja obertament l'interrogant amb què obríem aquestes línies: ¿va visitar Andorra, l'escriptor argentí? Davant d'un dilema com aquest, el cor es decanta immediatament per la directa i busca arguments que, per molt fabulosos que puguin semblar, confirmin la hipòtesi. Gálvez els ha trobat en sengles testimonis d'Antoni Morell i Àngel Pla. L'autor de Borís I, rei d'Andorra, assegura haver-lo vist a la terrasa de l'hotel Mirador de la capital, allà cap als anys 70; el tallista sosté, de la seva banda, que Cortázar va visitar la llibreria Eureka, que el mateix Pla regentava en aquella època al barri antic d'Andorra la Vella.

Sonava bé. Massa bé i tot. Així que Gálvez va voler contrastar la informació. I va recórrer a dos informants de pes: Jordi Sasplugas, l'ànima del Mirador als anys 70, i –atenció–la mateixa vídua de Cortázar. ¡No ho hagués fet mai! Aurora Bernárdez descarta taxativament una visita a Andorra als anys 50 i 60: «Viatjàvem junts a tot arreu, com et pots imaginar, i ho hagués sabut». Pel que fa al decenni següent, Sasplugas tampoc no dóna gaires motius per a l'alegria: li confirma a Gálvez la presència al Mirador de García Márquez i de Vargas Llosa –que no està malament– però no recorda el pare de la Maga. Quina llàstima. Tot plegat no li impedeix a l'autor de Cortázar improbable deixar volar una mica més la imaginació a compte d'una hipotètica escapada andorrana de l'argentí potser als anys 50, i plantejar la rècula de preguntes que molts voldrien escatir, i entre totes, la pregunta definitiva: ¿per què se li va posar a Cortázar al cap la dèria d'ubicar a Andorra la «casa de campo» del seu estafador?

Urbanisme salvatge a debat

És naturalment una pregunta sense resposta a la vista, però que obre un joc literari d'una volada rarament vista per aquets tros de Pirineu. I és només un dels molts al·licients amb què arriba el nou número de Portella, aquest altre miracle editorial que aquesta nit es presenta a Luxúria, el local de la capital. Sota el lema La pell del paisatge, tres arquitectes (Lluís Viu, Enric Dilmé i Antoni Pol) i un paisatgista (Martí Boada) reflexionen sobre el model de desenvolupament urbanístic dels últims decennis al Principat, amb la torna d'un reportatge d'arqueologia periodística que evoca la Guerra de Meritxell –del santuari, s'entén– i fotografies del també arquitecte Miquel Mercè. L'apartat creatiu d'aquesta Portella l'integren un curiós exercici d'entrevista mutua que s'infligeixen els poetes Carles Hac Mor i Antoni Clapés –dos pesos pesants de la poesia catalana contemporània– i, a la secció Tercet, legítimament entestada a descobrir nous valors de les lletres nacionals, sengles peces de Cerni Escale i Marta Jordana, que fan esgrima literària a partir d'una fotografia de Paulo Cascais.

La Carpeta està consagrada aquest número al Berlín del Mur, segons el va retratar el fotògraf Josep Maria Ubach aquell matex 1989. La secció Accents, aparador de les altres llengües que conviuen al Principat, és aquesta vegada per al basc i un relat de Jon Olaskoaga. L'índex de continguts es completa amb el diàleg entre la poeta Marie France Chapelais i l'artista plàstica Mònica Armengol; un balanç del pas per la Biennal a càrrec del comissari Francesc Rodríguez; un raconet per al Picurt, el festival de cine de muntanya d'Artedó, que firma Roser Porta, i una ressenya dede Mi cabeza desordenada, el disc amb què Patxi Leiva donarà més abans que després la campanada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.