• El fotoil·lustrador canillenc traça un tortuós mapa del subconscient més inhòspit al Museu del Còmic

L'il·lustrador canillenc davant d'El començament: mea culpa (fotografia manipulada), A la galeria, Blanco ha tornat al dibuix, tècnica fins ara castigada en la seva obra recent Foto: àlex lara

L'infern potser és l'Altre, no li esmenarem nosaltres la plana al gran Jean-Paul. Que sí, que serà l'Altre. Però para des d'avui i fins al 18 de gener a la Massana, en l'última exposició de l'any al Museu del Còmic. O millor encara, l'infern el porta Martín Blanco (Buenos Aires, 1974) enganxat al llapis òptic i ara també al de grafit i fins i tot al pinzell, perquè resulta que l'il·lustrador canillenc ha tornat provisionalment a les tècniques diguem-ne tradicionals –oli i dibuix– i presenta a les Fontetes un grapat de teles que no li havíem vist fins ara, al costat de l'habitual sèrie de fotomuntatges manipulats per ordinador.

Però tornem a l'infern, un lloc que Blanco coneix prou bé, pel que sembla. Al Museu del Còmic hi ha convocat les torturades criatures que li coneixem de (quasi) sempre: una tropa de bestioletes atrapades en un malson, que no se n'acaben de sortir mai; criatures ferides per unes circumstàncies inhòspites, o potser víctimes d'unes personalitats que freguen la deriva patològica i coquetegen perillosament amb el fracàs definitiu, la derrota irreversible. Són aquests inquietants paios de cap rapat i caròtida a punt de rebentar, cosins germans de l'Edward Norton d'American History X, que pul·lulen per les seves teles; o les dones reconcentrades, perdudes en la contemplació d'un bodegó absurd, o retratades en el pic de la seva bellesa, però distorsionades fins a extrems grotescos, perquè tot és pura aparença, les ombres de la cova platònica. Tot plegat, en fi, retrata el naufragi existencial d'una generació nascuda i crescuda en l'opulència, una generació que ha trobat en el fastigueig estrafet, de saló, en la nàusea adquirida en un Tot a 100 el seu leit motiv vital. N'hi ha que surfegen en la sopa de la malenconia, com acaba de denunciat Jordi Gracia a El intelectual melancólico, i que fins i tot han fet d'aquest posat un lucratiu modus vivendi; i n'hi ha que tiren pel dret i t'endossen un crit que et trenca els timpans perquè creuen, amb olímpica irresponsabilitat, que la culpa de viure la tenen els altres. La culpa, ja saben, sempre és dels altres.

Un món inhòspit

La imatgeria de Blanco, això ja ho sabíem, és un cop de puny a la boca de l'estòmac, una interpel·lació que ens recorda amb implacable cruesa l'absurd d'existir. Sí, és clar, viure és difícil. De vegades, avorrit; i en ocasions, tediós. Però el dret a la felicitat només existeix en els somnis utòpics de la socialdemocràcia més tronada. Val a dir que l'il·lustrador, per variar, ha desprovist aquí els seus quadres de qualsevol impedimenta conceptual. Enrere ha quedat aquella trilogia que sota el lema Fragilitat evident anava desgranant de forma més o menys sistemàtica les patologies de l'home i la societat contemporànies –Postals insanes, Costums quotidians i Malsons habituals. Blanco s'ha deixat a l'estudi les ambicions totalitzadores: ja no traça sèries, els seus personals cartularis de l'angoixa existencial. Ara s'acontenta a dibuixar mapes, croquis a escala local d'estats d'ànim. És a dir, teles soltes, individuals, que comencen i acaben en elles mateixes, però que adquireixen una rara coherència quan es posen una al costat de l'altra a les Fontetes. Però no enganya ningú: «He creat les imatges que em venien al cap sense cap pla preconcebut, amb total llibertat. No pretenc ara forçar el discurs, buscar-li un sentit global a les teles, tot i que és molt probable que inconscientment el puguin tenir».

A les Fontetes hi trobaran, ja s'ha dit, els habituals fotomuntatges amb què s'ha fet un raconet ben personal al nostre panorama artístic. Però també, atenció, dibuixos a llapis i fins i tot un oli extemporani. No s'han d'inquietar els seus seguidors: es tracta d'una pausa, d'un recer en el camí, per recuperar l'alè i agafar embranzida; de tornar a sentir a la mà el contacte del llapis, la urgència de treballar sense possibilitat de tornar enrere, que sí que li dóna l'ordinador –aquesta fantàstica eina que es diu Historial... Per cert, no es perdin la monumental tela que dóna títol a la mostra, El circ de les ànimes oblidades, i els seus ecos surrealistes. Potser no t'hi quedaries, al piset de Blanco, però val la pena visitar-lo, perquè n'hi ha poquets, en aquest racó de món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.