• Gerard Mas i Efraïm Rodríguez debuten a la Riberaygua amb una singular reivindicació de l'escultura figurativa

Sepulcre comestible, de Gerard Mas (resina policromada) Foto: ÀLEX LARA

No és fàcil, gens fàcil, topar-se avui amb una proposta escultòrica com la del gironí Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, 1976) i la del barceloní Efraïm Rodríguez (València, 1971): una col·lecció de peces que són el que semblen, executades amb tècniques tradicionals i als antípodes de l'aventurerisme conceptual de bona part de l'escultura contemporània, que ha fet bandera d'un discurs hermètic, només apte per a iniciats, i que ha convertit l'experiència artística en una mena d'acte de fe, l'artista en guru i l'espectador en animal acrític i gregari.

Res d'això val per a aquests dos marcians que fins al 13 de gener han muntat la paradeta a la Riberaygua. Tots dos comparteixen un desacostumat, genuí gust per tècniques i gèneres que molts pensàvem ja que havien desaparegut del mapa artístic: ¿a qui se li ocorre en ple segle XXI executar una sèrie de busts d'un realisme extrem, en resina policromada o –sacrilegi per als estàndars de la modernitat– en marbre de Carrara? Doncs a un xaval sense complexos ni manies com Gerard Mas. Però no es deixin enganyar per les aparences: l'artista recorre a un tema tradicional, sí, però el reinterpreta a través del bagatge d'un fill del segle XX. D'aquí el toc pop, la ironia més o menys subtil que esquitxa totes i cadascuna de les peces del gironí, des de la sèrie de Dames clàssiques –la de Chamonix, amb la marca de les ulleres de sol que llu tota esquiadora com déu mana, i la dels grans, tocada per un molt indiscret joc de pústules– fins al ben poc correcte Sepulcre comestible, la senyora estupenda d'aquí dalt servida en safata, i Lo rei en Jaume, amb el Conqueridor tocat amb casc de combat i... ¡peix volador!

Aquest gust per la broma i per l'anacronisme deliberat entre fons i forma el gasta també Rodríguez, que tendeix cap a lretrat –una Esther de porcel·lan i vidre, una Clàudia de ferro colat, un Martí de fusta policromada, un Nadó de bronze–i a les bestioles, amb Ruffo, un basset de polièster, i el Petit estruç de de bronze. Després de tantes i tan carregoses, acadèmiques i adotzenades propostes carregades d'ínfules com hem de veure al llarg del curs, la desinhibida, benhumorada i molt curiosa broma d'aquests dos gamberros iconoclastes és una bafarada de molt saludable aire fresc. No s'ho perdin, perquè d'oportunitat com aquesta, amb els dits d'un a mà. Ja ho saben: a la Riberaygua, fins al 13 de gener.

Per a més informació consulti l'edició en paper.