• Casamajor, que recala avui al Comunal, prepara ?Baixos fons' i espera nominació per ?Pa negre'

Roger Casamajor s'atreveix amb doble paper a Pedra de tartera: el marit i el fill de Conxa, la protagonista encarnada per Àurea Márquez Foto: EL PERIÒDIC

Ara fa un anyet just compareixia a les Fontetes amb els Haikús d'Arinsal i al costat de Montserrat Carulla. Aquesta nit torna a trepitjar escenaris andorrans, aquesta vegada al Comunal, en l'última funció de l'any a la capital i amb un altre clàssic de la literatura catalana: Pedra de tartera, la novel·la fundacional del Pallars mític que Maria Barbal (Tremp, 1949) ha anat bastint al llarg de la seva bibliografia. L'aficionat local probablement la recordarà, perquè tres cursos enrere An-danda-rà es va atrevir a pujar-la a escena, amb resultats més que notables. És clar que aquella versió, que firmava Jordi Llop, i l'adaptació actual, amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba, tenen ben poc a veure. Però servirà com a referència per tenir fresca la peripècia vital de Conxita, la protagonista, que neix sota la monarquia alfonsina, creix amb la República i pateix la guerra civil espanyola i la consegüent dictadura franquista. I tot plegat, del Pallars estant, microcosmos rural que Barbal va saber convertir en un potent territori de ficció.

La Pedra de tartera que recala al Comunal, estrenat el gener al Nacional de Catalunya i on Casamajor hi encarna dos dels personatges principals –Jaume, el marit de Conxita, i Mateu, el fill– té una particularitat que la fa «especial» i «diferent»: tots els protagonistes s'expressen en un impecable accent pallarès. I no pas perquè els actors siguin ells mateixos pallaresos: els assajos van comptar amb la presència a l'escenari d'una lingüista per polir la dicció, i de fet, Casamajor sosté que aquesta adaptació «no tindria sentit» si no s'hagués respectat «escrupolosament» el català que parlen els personatges originals. Es tracta, en qualsevol cas, d'una adaptació especialment fidel a la novel·la original, que s'allunya del teatre literari i aposta per una dramatúrgia dinàmica, amb escenes que se succeeixen sense pausa: «Us asseguro que, d'espessa, res de res. No mirareu el rellotge ni una sola vegada, i això que dura dues hores».

Aquesta nit ho comprovarem. El cert és que el temps que ha dedicat a estrafer l'accent pallarès li ha servit per un dels projectes que té en cartera: Gran nord, telesèrie rodada el setembre i que segueix les peripècies d'una mossa d'esquadra (Aina Clotet) exiliada precisament al Pallars i que s'estrenarà el primer trimestre del 2012 a TV3. També a Gran nord l'elenc va disposar d'assessorament lingüístic, en el que sembla que s'està convertint en un saldable costum en les sèries de ficció de la cadena catalana, on fins a la data tothom gastava el mateix català central, igualment inexpressiu, anodí i insípid. I recordem només el cas de Serrallonga, aquell bandoler del XVII amb accent de l'Eixample.

de moscOU a varsòvia, via hollywood / El futur pròxim de Casamajor té, però, dos noms propis: el primer és Hollywood. L'actor és un dels protagonistes de Pa negre, l'aclamada cinta del mallorquí Agustí Villaronga seleccionada per representar la cinematografia espanyola a la pròxima edició dels Oscar. La pel·lícula competeix amb mig centenar més de títols per ser una de les cinc nominades en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. I alguns dels rivals fan mitja por: des del xinès Zang Yimou (The flowers of war) fins al rus Nikita Mijalkov (Citadel), l'alemany Wim Wenders (Pina) i la polonesa Agnieszka Holand (In darkness). La llista dels finalistes, el 24 de gener; la gala al Teatre Kodak, el 26 de febrer. L'altre nom propi és el de Màxim Gorki: Casamajor s'ha enrolat en Baixos fons, una de les primeres obres del dramaturg rus, i un retrat de tall naturalista i sense concessions del lumpen la vigília de la Revolució. El nostre actor hi encarna el Cendra, el dolent de la funció. Dirigeix Carme Portaceli; l'estrena, el 18 de gener a la Sala Petita del TNC.

No s'acaba aquí la cosa: Casamajor reprendrà el març, i sempre que l'Oscar ho permeti, la temporada de La nostra classe, un exòtic text a compte de l'execució de 1.600 jueus a la ciutat polonesa de Jedwbane, el 1941. La massacre va ser atribuïda inicialment a les tropes nazis, i només recentment ha demostrat que van ser els mateixos veïns de les víctimes els que van perpetrar. Dirigida per la mateixa Portaceli, La nostra classe es va estrenar el juliol al Lliure, i tornarà el març al mateix teatre barceloní, viatjarà després i molt oportunament a Varsòvia, i s'instal·larà a l'abril i durant un mes al madrileny teatre Fernán Gómez. Hi haurà crisi, a llà fora, però a Casamajor l'ha enxampat pencant. Als escemaris. O al Kodak. No està malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.