• Autors i llibreters escriuen la seva carta a Sant Jordi
• La llista revela uns gustos personalíssims i una escassa tirada per ?best sellers? i títols mediàtics

Diuen que hi ha dues maneres de fer-se un retrat psicològic ràpid d’una persona: remenant-li el calaix de les medecines i posant el nas a les lleixes de la seva llibreria. Prescindirem aquí del mètode farmacèutic, però amb la mà al cor, ¿no ha sentit mai el lector la (legítima) curiositat de saber què llegeix en la intimitat, el poeta Joan Margarit, per exemple? ¿O el novel·lista Albert Villaró? Dons sense que serveixi de precedent li hem fet la feina, i hem demanat a una desena d’autors que ens escriguin la seva carta a Sant Jordi. Una llista amb els tres llibres que els agradaria que alguna ànima virtuosa i caritativa els regalés avui.
El resultat convida a lectures diverses: per començar, l’escàs corporativisme que hi ha entre els escriptors de casa, que no senten –pel que es veu– la necessitat compulsiva de llegir-se els uns als altres. Potser és que ja ho han fet abans i no els calia esperar a Sant Jordi. Una altra conclusió: la poca tirada pels autors mediàtics i la literatura de –diguem-ne– consum. Amb excepcions, és clar. I no deixa de ser curiós perquè més d’un –i de dos– juga la lliga dels mediàtics i aspira -també legítimament– a col·locar-se com a mínim al top ten dels més venuts del dia. I per acabar, els gustos heterogenis i personalíssims que cultiven. Ho veuran ara mateix.

Margarit «hard»

Comencem per Margarit, probablement el  més abstrús de tots i que en fa prou amb un, de llibre, perquè, diu, «no m’agrada que els llibres m’entrin de tres en tres». Però de fet fa una mica de trampa, perquè són tres en un, i d’Spinoza, el gran filòsof racionalista del XVII: Tratado de la reforma del entendimiento. Principios de filosofía de Descartes. Pensamientos metafísicos. ¡Uf! Al costat de l’autor de Marbre d’aire, qualsevol altra petició corre el perill de semblar light, però què hi farem. En endavant predominarà –ho veurà el lector– la ficció i l’assaig. La novel·lista Lucrezia Mameghami combina un clàssic com Poe –se’n demana una antologia de contes– amb, atenció, un best seller amb tots els ets i uts –La mano de Fátima, de Falcones– i la segona entrega de la sèrie fantàstica de Patrick Rothfuss, El temor de un hombre sabio.
Una línia apta per a tots els paladars que segueix també Alfred Llahí. L’autor d’Històries de la nostra història es cruspirà En directe, volum un pèl oportunista que firmen a quatre mans els periodistes Josep Cuní i Pilar Rahola, i Em vull fondre: 100 ficades de peus a la galleda, de Jordi Cantavella, un divertiment per fer front als temps de crisi, així com Caigut fora del temps, en què David Grossam indaga en el buit desolador que deixa en un matrimoni la mort del fill. Poc a veure amb Xavier Maymó (Servi de Semma), amb una llista eclèctica que passa de la biografia diguem-ne teològica d’Última notícia de Jesús de Natzaret, de Lluís Busquets, a la ciència ficció hard de La carretera, de Cormac McCarthy, i encara té temps i lloc per a una raresa de debò, The infinte dream, d’Allan Eckert. La restauradora Mireia García (El romànic a Andorra) hi posa el toc andorrà amb Marbre d’aire, el poemari de Margarit, i La dona veloç, amb què Imma Monsó es va endur l’últim Ramon Llull. Hi afegeix El bosc de la sabiduria, d’Àlex Rovira, per llegir amb els fills.

Poetes i llibreters

¿I les nostres poetes, què es demanen? Teresa Colom (La meva mare es preguntava per la mort) retorna als clàssics, que mai no fallen, amb una biografia d’Emiliy Dickinson, la seva poeta de capçalera, i les celebèrrimes Cartas a Theo de Van Gogh. Un programa ambiciós que es completa amb una edició «maca» –matisa–   de qualsevol obra de Shakespeare. De la seva banda, Ester Fenoll (Agradezco tu amor, pero tengo otros planes) coincideix amb Garcia i es demana l’últim Margarit, insisteix en la lírica amb Com ella, els poemes ecollits d’Anne Sexton, col·lega de Sylvia Plath, i assaja una incursió en la filosofia política amb regust humanista de la mà de Pierre Bergnounioux, amb Una habitació a Holanda. I ens queden els novel·listes, els autors de ficció pura. Albert Villaró (L’escala del dolor) es decanta obertament per l’assaig històric amb La ciutat del Born (Albert García Espuche), L’arnès del cavaller (Martí de Riquer) i la biografia canònica de Dickes que firma Claire Tomalin, mentre que l’últim Carlemany, Salvador Macip (Hipnofòbia) tasta el mateix la novel·la negra (Crim de sang, de Sebastià Alzamora) que la crònica generacional amb coartada musical (Barcelona, del rock progresico a la música layetana, d’Àlex Gómez-Font).
I ens falten, per acabar, els llibreters, aquests professionals amb el cor partit entre els imperatius comercials i els gustos personals, no necessàriament oposats però que rarament coincideixen. L’excepció és Lluís Canal, de La Llibreria, als antípodes del llibreter esnob i que es decanta per tres títols que combinen popularitat amb una certa aura: El tiempo entre costuras, de María Dueñas; El ángel impuro, de Henning Mankell, i «qualsevol –diu– d’Asa Larson. També Pamela Méndez, de Llibres Idees, busseja entre les lleixes de novetats i tria La cançó dels maorís, de Sarah Lark; El lector de Julio Verne, d’Almudena Grandez, i –atenció– Jo confesso, de Jaume Cabré. José Antonio Molina, de Pyrénées, sorprèn de la seva banda pel to clàssic de les seves dèries literàries: A sangre fría, de Truman Capote; Momentos estelares de la Humanidad, d’Stefan Zweig, i El viejo y el mar, de Hemingway, i Anna Riberaygua, de La Puça, recupera Amélie Nothom, últimamen tdesapareguda, a compte d’Una forma de vida, i hi posa el toc local amb  Nou viatge al Pirineu, de Núria Garcia Quera, prometedora reconstrucció del periple pirinenc de Cela i Espinàs, allà cap al 1956. Si el lector, en fi, no ha trobat res que s’acosti remotament al que buscava, és que probablement no existeix. Bona compra. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.