• Dupuy i l'Institut de la capital homenatgen al Centre de Congressos el pioner de la música aleatòria en el centenari del seu naixement

Dupuy prepara el piano: atenció als cargols entre les cordes Foto: MÀXIMUS

Arriba Jean Pierre Dupuy carregat amb un sarró molt flower power. Seu a la banqueta davant del piano, l'obre i en comença a treure rampoines vàries: gomes elàstiques, xinxetes, claus, rosques, cargols, gomes d'esborrar, pedaços de pelfa, imperdibles i, en fi, totes aquelles cosetes que de petits guardàvem al calaix dels tresors i que mai no acabaven de tenir cap utilitat pràctica. Per a Dupuy, sí: són els adminicles que li serviran per preparar el piano i deixar-lo a punt perquè s'hi puguin tocar algunes de les peces que van col·locar el nord-americà John Cage (1912-1992), pioner de la música aleatòria, en un lloc de privilegi al panteó de la música contemporània. Es tracta, ras i curt, d'anar col·locant ara una goma, ara un cargol, ara una xinxeta entre les cordes de cada nota del piano, i exactament en la posició –mesurada en polzades, que mola més– que va deixar indicada el mestre a la partitura. S'hi pot passar quatre hores, diu Dupuy, posant les 72 cosetes, 72, a les entranyes del piano. Que queda com un mapa, és clar. Un espectacle visual que convé no perdre's, perquè m'hi jugo un peix rodoredià que no han vist res igual

En tenen una oportunitat aquest vespre en el concert homenatge amb motiu del naixement del mestre que Dupuy i els alumnes de l'Institut de la capital oferiran al Centre de Congressos. Hi tocaran, entre d'altres peces, Bacchanale, la primera de totes que va escriure per a piano preparat, que així és com es diu l'invent. I aixó de preparar no ho feia només per épater, no. Buscava, diu Dupuy, modificar el timbre del piano fins aconseguir microtonalitats impossibles en el piano temperat habitual. Però Cage és molt més que el piano preparat –que déu n'hi do. Ell és també el compositor de l'atzar, i també d'això en tindran un tastet aquest vespre: es titula Imaginary landscape, i és una obra per a dotze ràdios. Exactament. Amb l'agreujant que cadascuna de les ràdios necessita de dos intèrprets: un que manipula el dial –i el posa en un punt determinat durant el temps que indica la partitura– i un altre que controla el volum, també segons les especificacions del compositor. El resultat és un guirigai que incorpora l'atzar –a cada país i cada ciutat la melodia resultant és òbviament diferent– però que respon a un ordre, una estructura volguda per Cage i que és el que li confereix –diu Dupuy– el seu caràcter d'obra d'art. En fi, una proposta absolutament marciana a l'altura del piano preparat i que promet sensacions inèdiutes al Centre de Congressos. Llàstima que no s'hagi atrevit a programar 4' 33''. ¿I si algú s'atreveix a proposar-li-ho?

Per a més informació consulti l'edició en paper.