• L'Escola d'art de la capital celebra dissabte el Dia mundial de la fotografia estenopeica amb una proposta tan insòlita com revolucionària: convertir un humil paquet de patates fregides en una càmera fotogràfica

Càmera estenopeica de reglament i en acció. A la galeria, el taller per fabricar càmeres estenopeiques amb capses de Pringles, ahir a l'Escola d'art, i la vista de la placeta Monjó presa amb aquest tipus de càmera. Foto: EL PERIÒDIC

Ja ens poden explicar mil i una vegades allò de la cambra fosca i la pel·lícula que queda impressionada quan l'exposem a la llum: assistir in situ al revelat d'un negatiu, comprovar com apareixen per art de màgia les imatges al paper submergit en els líquids de les cubetes, conserva encara avui un no sé què de miraculós, al costat d'altres misteris insondables com ara que els avions siguin capaços de volar sense caure a plom, i que puguem veure imatges en moviment en una pantalla de televisió. I ja veu el lector que ni hem entrat a l'era digital. Però parlàvem de la fotografia, que encara ho sembla més, de cosa fabulosa, si fem cas a l'última idea (de bomber) de l'Escola d'art de la capital, que per celebrar el Dia mundial de la fotografia estenopeica s'ha tret de la màniga una experiència inèdita, digna del professor Franz de Copenaghe –si és que algú se'n recorda del personatge creat per Sabartés, a banda de Joan Pieras, és clar– i consistent a arreplegar una pila de paquets de Pringles per convertir-les en càmeres fotogràfiques.

El miracle va tenir lloc ahir a l'Escola, i dissabte s'ha convocat un safari fotogràfic a la plaça del Poble (11.30 hores) per comprovar si funcionen. I funcionen. La cosa no és tan marciana si ens l'explica Montserrat Altimiras, professora de fotografia a l'Escola d'art i ànima de l'assumpte aquest de les estenopringles. La idea és ben senzilla: es tracta d'aprofitar aquest paquet tan estupend de patates fregides per fabricar una cambra fosca. ¿Com? Fàcil: es pinta de negre l'interior del paquet i es recobreix de paper fotogràfic; es practica després un forat que farà les funcions de l'objectiu en una càmera ordinària, i es tapa aquest forat amb cinta aïllant negra. Amb dues capes, de manera que puguem obrir i tancar el forat a voluntat. No cal ni lent, cosa que té com a espectacular conseqüència que una càmera estenopeica ho enfoca tot, des del primer pla fins a l'infinit. I semblarà mentida, però ja tenim una càmera fotogràfica nova de trinca. I que –repetim-ho– funciona. Mirin si no s'ho creuen la fotografia d'aquí dalt –la placeta Monjó de la capital– feta amb una càmera estenopeica com aquesta de les Pringles.

Consells pràctics

Dos detalls, només: no val qualsevol forat, adverteix Altimiras. Ha de ser rodó –ni quadrat ni ovalat–, com més perfecte millor, i d'un calibre determinat. Aquí rau una de les (petites) trampes de tota la història aquesta de la fotografia estenopeica. Calcular-ne el diàmetre és una operació complexa que, en el cas de la caixa de Pringles, es resumeix ràpid: el forat ha de fer exactament 0,3 mil·límetres. Amb la nostra càmera a les mans, segueix Altimiras, ens hem de plantar en un lloc amb bona llum, que el sol quedi a l'esquena i fixar-la bé perquè no es bellugui, perquè el temps d'exposició s'allargarà uns segons. Molts, de fet. I vet aquí un altre dels secrets de la fotografia estenopeica: ¿quant de temps hem de mantenir destapat el forat? ¿Quan hem de tornar a obturar-lo amb la cinta aïllant? Es pot calcular diguem-ne a mà. Però fiem-nos de nou de l'experiència d'Altimiras, que ens xivata unes regles pràctiques: amb una autèntica càmera Pringles construïda segons aquestes indicacions i en un dia assolellat, el temps d'exposició –el que transcorre entre que obrim i tapem el forat– serà d'entre 30 i 40 segons; si fa un dia ennuvolat, d'uns tres minuts. Millor no intentar-ho en interior, perquè aleshores ens hi podríem passar quatre horetes. I ja està: ara només faltarà portar la pel·lícula a revelar.

Els resultats són espectaculars –baixin a l'Espai B de la Llacuna, i n'hi trobaran un tastet– i si en lloc d'un paquet de Pringles ens atrevim amb una caixa quadrangular com la d'aquí al costat, podem multiplicar els forats –un per banda– i obtenir a la pel·lícula un sorprenent efecte calidoscopi. Les possibilitats, diu Altimiras, són infinites, a l'abast de qualsevol i amb l'únic límit del que posi la imaginació de l'autor. D'aquí, insisteix, l'interès de reivindicar la fotografia estenopeica en una era dominada per les càmeres compactes que t'ho donen tot fet. De fet, insinua, podem fins i tot convertir en estenopeica la nostra digital de butxaca: només li hem de retirar l'objectiu, tapar-lo amb cinta aïllant i practicar-hi un forat. Un pèl rebuscat, però també funciona. I no queda tan rudimentari com passejar-se per la vida amb una càmera Pringles.

Per a més informació consulti l'edició en paper.