El Niño de la Hipoteca, rumber urbà i un clàssic de la Fada Ignorant: hi va actuar ahir a la nit i tornarà a l'hivern Foto: EL PERIÒDIC

EL NIÑO DE LA HIPOTECA.

Dotat d'un sentit de l'humor tan llarg com la seva loquacitat, i apadrinat –atenció– per Andreu Buenfuente, El Niño de la Hipoteca (Guiu Cortés, Barcelona, 1982) s'ha fet un nom i un home en l'escena alternativa a la catalana –però en castellà– amb dos discos –Que te vaya bien i Mi novia del 2º B– i unes cançons que combinen quotidianitat, autoironia i unes melodies que toquen tots els pals: des de la rumba fins al rock. Als directe, arrasa, al Youtube, també, i els programadors se'l rifen. Ara és fàcil perquè totes li ponen. Però un dels primers que hi va apostar va ser Toni Fernández, l'ànima de la Fada Ignorant. Ahir hi tocava, per enèsima vegada. I a l'hivern tornarà amb Los Ratones, la nova reencarnació de Cortés. Fins i tot l'euríbor ha baixat a nivells mai vistos. És el moment Niño.

–A Bob Dylan encara no li hem perdonat que ni es dignés a saludar al públic. Tot el contrari de vostè, que està fet un xerrameca.

–Són dues maneres de fer, i ser més o menys simpàtic no aporta ni treu res a les cançons. La meva forma de ser em fa parlar: a la vida real i a l'escenari. Potser massa i tot. Però ja no puc fer-hi res, sospito.

–¿Quin futur té un paio com El Niño de la Hipoteca, que ha fet de l'humor bandera, en l'era del pop folk a la catalana, més aviat espès?

–Tot té una explicació: les meves influències venen més de la cultura castellaoparlant: des de Gato Pérez i la rumba catalana fins a Albert Pla. La Nova Cançó em queda més lluny.

–No m'enganyi: té entre cella i cella un projecte en què es reinventa com a cantautor. ¿O m'equivoco?

–Així és: cantaré en català i serà una cosa més etèria i no tan conyona.

–¡¿El Nen de la Hipoteca?!

–Guiu, a seques. El meu nom de pila. Espero que el curs que ve tot això comenci a arrencar.

–¿Per convicció o per oportunisme, perquè vivim l'Edat de Plata del pop català i s'ha d'aprofitar l'embranzida?

–M'ho he trobat: el director del festival Barnasants va insistir que escrivís alguna cosa en català. Li vaig fer cas i el que em surt no té res a veure amb El Niño de la Hipoteca. Una mena d'esquizofrènia: en català em surt el jo-Guiu; en castellà, el jo-Niño

–Doncs tornem al Niño: tot i el nom i tot i el to, a vostè el que li va és la cançó d'amor, no la cançó protesta.

–Parlo és de la vida de cada dia. I amor i desamor hi juguen un paper molt principal. D'altra banda, no existeix només l'amor de parella: també compta, i molt, l'amor a la família, als amics, a l'alcohol... Quan començava com El Niño sí que tocava més la vena social. Amb el temps m'he abocat a crear un directe potent, i amanir-ho amb una bona dosi de sentit de l'humor. Però una altra paradoxa: la cosa de denúncia sí que em surt quan escric en català.

–Si li dic que sembla el més argentí dels cantautors catalans, ¿desbarro?

–Al contrari. Tot i que la vaig descobrir relativament tard, la cançó argentina és una de les meves grans influències i fonts d'inspiració. A partir de l'Eco de Jorge Drexler, exactament. Ell em va obrir les portes d'un univers musicalment fascinant que tot just ara començo a explorar. Però sense perdre la rumba, el manouche, el rockabilly i el concepte acústic de tota la vida.

–¿I si el posem al sac de Krahe, Sabina i la tropa de La Mandrágora?

–Tot i que m'agraden, és clar, no són el que més he escoltat, la veritat. Històricament he begut més d'Albert Pla, La Cabra Mecánica i Les Luthiers, fins i tot de... ¡Xesco Boix!, que no pas de Krahe i companyia.

–Sense ànim d'incordiar: ¿una mica pesadets, Serrat i Sabina, amb la història aquesta dels pájaros?

–Hmmm... Són dues bèsties, independentment que els últims discos, no m'agradin gaire. Per no dir gens. No els aniré a veure, però tenen multitud de seguidors que no s'ho perdran per res del món. ¿Pesadets? Trobar-me'ls a tot arreu no em molesta. Em molesta més, molt més, la màfia musical que encara cueja per ràdios i discogràfiques.

–¿Perdoni?

–Sí, home, aquests grups prefabricats que treuen un single, els espremen fins que la mamella deixa de rajar, i després els obliden tan ràpidament com van sorgir.

–Ja que llença la pedra, ensenyi també el braç: artistes prefabricats... ¿com quin?

–Detesto especialment Amaya Montero. Però millor que ho deixi aquí.

–Si no hagués triomfat com el Niño de la Hipoteca, ¿es veu com l'aturat número 5.700.001 a la llista de Rajoy?

–Potser sí, perquè treballava en una botiga de discos que ja ha tancat. I el problema no és només que no hi ha feina, sinó també la qualitat de la poca que hi ha disponible. Com a músic, sobrevisc. No em puc queixar.

–Es va fer uns tips de tocar Police i Marley al metro. ¿Els ha desterrat de la seva discoteca?

–No, perquè els grans clàssics mai no passen de moda. Però així com abans podia escoltar uns quants discos cada dia, ara, res de res.

–Els passadissos, ¿van ser la seva universitat?

–He anat al conservatori, he estudiat en acadèmies de música i vaig fer humanitats... Així que fardar de metro seria una mica demagògic. Com a molt, podria dir que compta com una assignatura més. Però és dur.

–Des que surt a la tele i amb Buenafuente com a padrí, ¿li han retirat la paraula els puristes de l'underground?

–En cap moment he fet res que vagi en contra la meva manera d'entendre la vida i la feina. No em penedeixo de res. Si li molesta a algú, ho sento molt. I hi afegiré una cosa: «Estigues tranquil, que tens un ventall enorme d'artistes a la teva disposició. Melendi, per exemple». I sense rancúnies, ep.

Per a més informació consulti l'edició en paper.