• Un miler d'espectadors van assistir anit al concert de Manolo Escobar

El cantant andalús, en el moment de sortir a l'escenari, ahir a la nit al Prat Gran d'Encamp. Foto: ÀLEX LARA

L'ambient ahir a la nit era a Encamp el de les grans ocasions. Amb motiu: no ens visita cada dia un mite vivent. Ni cada any. I un mite, un monstre de la cançó espanyola és exactament Manolo Escobar, que ahir va complir les expectatives i va superar llargament el miler d'espectadors al Prat Gran, en el concert estrella de la festa major, de l'estiu i del curs. No es va arribar a les 1.500 entrades, que eren la previsió més optimista. Però recordem que l'última patum universal que va desfilar per Encamp –Bob Dylan– amb prou feines va fregar els 2.000 espectadors.

Ja que en parlem, no hi pot haver dos estils més antagònics: l'autista i displicent de l'autor de Blowin' in the wind, que ens va fer el favor de tocar per a nosaltres, i el populista, puntet demagògic de Manolo Escobar, fos des del minut u amb un públic coetani de l'estrella –o quasi– que va plantar-se al Prat Gran per escoltar la banda sonora dels anys 60 –però en color– i a qui el mestre no va defraudar: Antología de la copla proposa un periple per la història de la cançó espanyola. No hi falten els hits d'un gènere avui en franca retirada, des de Suspiros de España fins a Tatuaje, Encrucijada i En tierra extraña. Però el que el respectable havia anat a escoltar són el grapat de temes pels quals Manolo Escobar ha passat a la història de la música popular del segle XX. Ell havia promès que no hi faltarien, i va complir la paraula: des del Porompompero fins a La minifalda, passant per Madrecita María del Carmen, Y viva España i, és clar, Mi carro. Les va anar intercalant al llarg de la nit i, gat vell com és, es va reservar per als moments d'or, mentre els seus dos excel·lents acompanyants –el sevillà Carlos Vargas i la guipuscoana Natalia Mellado– donaven compte del gros del repertori.

En plena forma / Insisteix el cantant andalús que no té cap intenció de retirar-se, que per quedar-se arrepapat al sofà de Porompompero –el xalet de Benidorm on resideix des dels anys 90– millor agafar els trapaus i plantar-se l'endemà de la Mare de Déu d'agost a Encamp, per exemple. I si no l'han jubilat ni la recent fractura de fèmur que el va obligar a passar pel quiròfan ni tampoc un inopinat càncer, sembla que feliçment superat, potser que li prenguem la paraula. El cas és que va aguantar a l'escenari l'hora i mitja llarga de concert, conscient que el miler d'espectadors que havien passat per taquilla el que volien era veure'l a ell.

Un exercici que té molt de magdalena proustiana, que activa automàticament la memòria sentimental d'un parell de generacions, i que sembla especialment indicat per a una calorosa nit d'estiu com era la d'ahir. La nostàlgia pot ser el burdo pasatiempo que deia el poeta, però en dosis raonables també és un racó ben confortable on passar una bona estona. I això és exactament el que Manolo Escobar va fer ahir a Encamp: activar durant noranta minuts la tecla de la nostàlgia amb unes cançons gravades a cisell al còrtex dels que van viure els feliços, prometedors 60. Unes cançons que mig segle després continuen destil·lant una senzilla, amable, molt espanyola joie de vivre. Sense manies, ni pretensions, ni complicacions. Ni ell ni el seu públic estan per orgues, i per això es van apuntar com una sola veu a cantar Mi carro i, sobretot, sobretot, Y viva España, el moment estel·lar de la nit. Com passa puntualment, no falla, cada vegada que la canta, des del 1972. Segur que n'hi ha de més exquisits, de més sublims, de més dotats. Però el que ha fet i encara fa Manolo Escobar és gran. Molt gran. I raríssim de veure en un escenari. Així que acabem com hem començat: «¡Y viii-va Ma-no-lo!».

Per a més informació consulti l'edició en paper.