• Manolo Escobar va rebre un centenar de fans després del concert H
• Una ambulància li va portar al Prat Gran la dosi d'insulina que havia perdut

El cantant andalús, ab la guipuscoana Natalia Mellado, dijous al Prat Gran d'Encamp. Foto: ÀLEX LARA

El gran Manolo Escobar ens va donar la nit de dijous un dolç ensurt. Va ser en el moment que va aparèixer inopinadament al Prat Gran una ambulància, amb el metge i els sanitaris reglamentaris. L'havia sol·licitat l'equip de la Creu Roja destacat a Encamp, i per l'ànim de més d'un –i de més de dos– va passar el més funest dels auguris. ¿I si al mestre li ha passat res? ¿Avui, precisament avui, i aquí? Amb l'edat i els antecedents mèdics de l'astre –81 anys, una recent fractura de fèmur i un càncer feliçment superat– els més pessimistes no les tenien totes. Però tot va quedar en res i –explica l'organització– el primer sorprès en veure el desplegament va ser el mateix Manolo Escobar: «¡Però si jo només he perdut l'ampolleta d'insulina! Que estic perfectament», es va exclamar el cantant, afectat de diabetis.

La veritat és que ho va demostrar durant els 90 minuts llargs que va durar el concert: val que els va passar principalment assegut al tamboret de la mena de terrassa que es va muntar a l'escenari amb el sevillà Carlos Vargas i la guipuscoana Natalia Mellado. Ells van ser els que van portar el gros de la vetllada, mentre Escobar, després de l'speech inicial, s'hi anava afegint de tant, fins al final apoteòsic, en què va encadenar –per al deliri dels fans– els megahits de la seva carrera, des de Madrecita María del Carmen fins a Mi Carro i El Porompompero. La traca final va arribar, és clar, amb Y viva España, amb tot el Prat Gran dempeus i acompanyant-lo. I com que és home agraït –no es cansa de repetir que ell el que vol és fer feliç el públic, i el públic el que vol és sentir-lo cantar aquests hits, precisament– s'hi va tornar amb un emotiu Y viva Encamp final.

Final... relatiu, tot sigui dit. Perquè immediatament després va començar la desfilada pel camerino. Fins a dues hores va destinar l'home a rebre i saludar personalment un centenar d'afortunats. Un costum cada vegada més rar de veure i que el retrata com l'artista de la vella escola que és. Sense divismes ni excentricitats. A anys llum de Bob Dylan, quatre anys enrere, de qui podríem dir allò que «miró al soslayo, fuese y no hubo nada». En fi, que dijous van ser exactament 780 els espectadors que van passar per taquilla. Sensiblement per sota del miler previst per l'organització. Però tota una exhibició del poder de convocatòria que conserva.

Per a més informació consulti l'edició en paper.